Dolores Redondo: “Encara somio que algú m’ataca mentre dormo”

ELIZONDO (NAVARRA)“Dorm tranquil·la, petita meuca, que l’ ma no se’t menjarà aquesta nit”. Els lectors d’ El guardià invisible i les seves dos seqüeles coneixen l’efecte que aquestes paraules de la pèrfida Rosario tenen en la seva filla Amaia Salazar, de petita, però també anys després, quan ja és inspectora de la Policia Foral de Navarra. Des del 2013, any en què va debutar, Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969) ha aconseguit posar la por al cos d’una multitud de lectors -més de dos milions en castellà, 100.000 en la traducció catalana, 35 traduccions- amb una trilogia de novel·les ambientades a la vall de Baztan. Elizondo, poble enclotat entre boscos que, en l’imaginari de Redondo, amaguen cadàvers, rituals ocultistes i traumes infantils, torna a aparèixer al nou llibre de l’escriptora, La cara nord del cor (Columna / Destino, 2019), però en aquest cas és només el punt de partida d’una història ambientada sobretot a Nova Orleans, abans, durant i després del pas de l’huracà Katrina.

“En totes les meves novel·les, l’aigua és fonamental -diu la novel·lista-. Potser per això la inundació de Nova Orleans, que ja em va cridar l’atenció el 2005, era un tema que havia d’acabar anant a parar a la meva literatura”. Fa sis anys i mig, Redondo s’expressava amb la cautela de qui acabava d’aterrar al món dels llibres. Quatre novel·les després -entre elles, Et donaré tot això, premi Planeta 2016-, l’escriptora parla amb una seguretat que no s’ha de confondre amb l’arrogància. A mesura que El guardià invisible anava guanyant adeptes, Redondo va haver de justificar en desenes d’ocasions que la seva experiència personal no tenia res a veure amb els traumes d’Amaia, que investigava els assassinats de noies adolescents mentre revivia un passat dolorós: de petita, la seva mare s’havia intentat desfer d’ella en diverses ocasions.

“A vegades, la mare d’Amaia em visita mentre somio. Ja fa uns quants anys que em passa -reconeix la novel·lista a la saleta d’un hotel d’Elizondo, mentre a fora plou a bots i barrals-. A vegades és ella, d’altres és només una ombra. Encara somio que algú m’ataca mentre dormo”. És un dels malsons que persegueix l’escriptora des que era una nena. “De petita llegia molt, i això em va estimular la imaginació i em va fer més paranoica, segurament”, continua. A les novel·les, la família d’Amaia és també l’origen dels traumes de la protagonista. “La família no és santa perquè sí”, admet. Tampoc diabòlica. “En la meva vida personal m’he hagut de preocupar més per la seguretat que per idees fraternals -afegeix-. Sovint, mentre llegeixo sobre assassins reals, m’agafa un calfred i he d’aixecar-me a comprovar que les portes i finestres de casa estan ben tancades”. A les novel·les hi ha la presència recurrent de la mort d’una germana. Si Amaia perdia una bessona, a La cara nord del cor és Aloisius Dupree, agent del FBI, que encara recorda la mort de la seva germana. “Jo també arrossego aquest trauma -diu-. A vegades és impossible no posar una mica de la teva pell als llibres. Una cosa molt diferent és fer pornografia de les emocions”.

El cas del ‘compositor’

Els lectors de la Trilogia del Baztan deuen recordar l’enigmàtic Aloisius Dupree, que aquí adquireix molta més força dramàtica, tenint en compte que Salazar col·labora en la resolució del cas del “compositor”, un assassí que sempre actua de la mateixa manera: després d’una catàstrofe natural, aprofita el moment d’incertesa per atacar el mateix model de família, format per un pare, una mare, els tres fills i un avi o àvia que visqui amb ells. Els assassina a trets, els col·loca mirant cap al nord i deixa, a prop seu, un violí. “Una nit mirava un documental sobre criminals i van parlar del cas de John List, un home que va matar tota la seva família, va marxar a viure a un altre lloc, es va canviar el nom i es va tornar a casar -recorda-. Al cap de divuit anys, en un programa sobre els assassins més buscats d’Amèrica, un artista forense va dibuixar com seria List en l’actualitat, i una dona es va posar en contacte de seguida amb l’equip del programa, dient-los que tenia un veí que era clavat a ell”. La va encertar: List va acabar a la garjola.

Un criminal enmig de l’huracà

Si a la trilogia anterior Redondo es va deixar inspirar per un assassinat satànic, a La cara nord del cor ha agafat List com a punt de partida d’una de les seves creacions més pertorbadores. Aquí, mentre Dupree i la jove Amaia -té 25 anys- investiguen una sèrie d’assassinats que el criminal sempre camufla sota els efectes d’un desastre natural, s’assabenten de la imminent arribada de l’huracà Katrina a Nova Orleans. Tots dos tenen la intuïció que l’assassí voldrà actuar després de la tempesta. El que no poden preveure és que la ciutat quedarà inundada després que els dics cedeixin a la pressió de l’aigua. “Durant la primera meitat de la novel·la, els agents segueixen la ciència forense i els procediments habituals en la investigació d’un cas l’any 2005 -comenta l’autora-. Quan el Katrina arrasa la ciutat, l’escenari es torna apocalíptic. No hi ha telèfons, ni jutges, ni es poden processar les proves. Amaia i Dupree han de perseguir l’assassí com si es trobessin en una novel·la victoriana. És el meu homenatge a Conan Doyle i Poe”.

A la ciutat, el vudú, la santeria i les supersticions continuen tenint un protagonisme en el dia a dia dels seus habitants, i el tàndem d’investigadors hauran de fer un parèntesi en la seva racionalitat en més d’una ocasió. El passat d’Amaia farà acte de presència una vegada més a través del pare, que agonitza en un hospital. Ella es negarà a viatjar a Navarra, però no podrà evitar que un dels episodis més turbulents de la seva infantesa -el dia que es va perdre al bosc durant setze hores- l’obligui a rememorar l’obsessió de la mare per matar-la. La novetat d’aquest llibre és el paper del pare. “Era un deute pendent que tenia: el pare salva, protegeix i cuida la seva filla per amagar la vergonya que tot allò hagi pogut passar -diu Redondo-. Quan ens trobem que, a dins d’un domicili, algú és víctima de maltractaments, el culpable no és només l’abusador. També els que silencien l’abús o treuen importància als fets són responsables. Estem acostumats a rentar la roba bruta a casa, però quan hi ha una víctima involucrada cal denunciar-ho”.

Quatre novetats en l'univers tortuós de l'autora

Una inspiració real

El 1971 John List, supervisor del departament de comptabilitat d’una empresa paperera, va acabar amb la vida dels tres fills, de la dona i de la mare. El crim va ser un dels més sonats de Nova Jersey, però no es va resoldre fins al cap de 18 anys, i de casualitat. “Quan el van jutjar, va dir que no se’n penedia perquè havia intentat salvar la família. Segons ell, estaven a punt de pervertir-se. Era un home espantós, amb poques ganes de fer-se notar... la gent el descrivia com un paio normal”. List ha inspirat l’assassí de La cara nord del cor.

El vudú

“Una de les malalties més tenebroses és la zombificació -comenta Redondo-. El que la pateix es manté als llimbs de la consciència”. L’autora planteja un viatge cap al costat més fosc del vudú. “Tot i que he anat a Nova Orleans en quatre ocasions per investigar, mai no he tingut l’oportunitat de veure això -continua-. Equivaldria a un exorcisme. No se’n fan cada dia, i algú que no tingui contacte directe amb el culte no hi podrà accedir”. Per protegir-se dels mals esperits, molts dels personatges porten amulets, anomenats gris-gris.

El temible baró Samedi

A Nova Orleans, la representació “del vici, el caos i la destrucció és un mort vivent vestit de frac, el baró Samedi”. Qualsevol que passegi per la ciutat el deu haver vist, “en tatuatges, a les etiquetes de la roba, als cementiris... fins i tot a les etiquetes d’alguns productes d’alimentació”. Com ja ha fet en anteriors ocasions, a Redondo li agrada jugar amb l’ambigüitat de l’existència del personatge a la novel·la. “La capacitat de cadascun per admetre que una cosa sigui possible o no varia molt, i jo respecto totes les opcions, siguin racionals o no”, admet.

Homes llop llegendaris

A Dolores Redondo li interessen des de fa anys les figures mitològiques que poblen els boscos navarresos. Els seus lectors recorden l’inquietant basajaun i el demoníac inguma. Un dels encerts del nou llibre és aproximar-se al ric imaginari de Nova Orleans. A més dels fifolets (esperits dels morts que suren als pantans en forma de llum blava) i dels entremaliats lutins, una de les aparicions més temudes pel poble cajun són els rougarous, una variant de la figura de l’home llop que farà acte de presència enmig del caos de les inundacions provocades per l’huracà Katrina.