Cavalls salvatges de les lletres catalanes

Al replà, davant la porta del pis, hi ha papers de diaris i llaunes de cervesa amuntegats. A l’aigüera s’hi apilen plats i gots bruts. Al menjador hi ha dos televisors encesos, un amb un concert de rock i un altre on fan una pel·lícula de policies. Un home dubta entre suïcidar-se o no mentre, a prop seu, una nena de deu anys espera que el seu protector li tregui la xeringa clavada al braç morat i li subministri una altra dosi d’heroïna.

El lector observa aquesta escena inicial a través dels ulls horroritzats d’una dona que acaba d’entrar a casa del protagonista d’ Òpera àcid, segona novel·la de Miquel Creus, que Edicions 62 va publicar el 1989 i que Males Herbes acaba de recuperar. “Qui s’acosti ara a aquest llibre hi trobarà una obra pertorbadora i contundent, plena d’una foscor existencial molt poc conreada en la nostra llengua. També hi trobarà un llibre trencador, que anhela una llibertat vital i creativa que, segons sembla, el protagonista només pot trobar en la dissolució -explica Ramon Mas, un dels dos editors de Males Herbes i autor del pròleg de la novel·la-. Potser és per aquest nihilisme galopant que en el seu moment el llibre no va ser entès, però crec que el lector català actual ja està acostumat a llegir llibres tant o més durs que aquest. A més, el fet que l’obra estigui escrita a la dècada dels 80, amb la plaga de l’heroïna de fons, li dona un valor extra”.

David Castillo va devorar Òpera àcid just després que sortís. “També vaig conèixer en Creus -diu-. Anava bastant al límit”. L’aproximació crua i alhora lírica a l’addicció va interessar l’escriptor i periodista, que poc després va començar a escriure El cel de l’infern (Proa, 1999), una novel·la que presentava un grup de personatges llibertaris i, en algun cas, abocats també a l’autodestrucció de l’heroïna. “El drama fort del cavall va ser la manera que tenia d’entrar al cos -recorda-. Si en comptes d’injectar-la ens hagués donat per esnifar-la no hagués tingut tant d’èxit com a droga”.

Entre els ‘beatniks’ i la lírica dura

Literàriament, Castillo emparenta la novel·la de Miquel Creus, d’una banda, amb els poetes de la contracultura catalana del moment, “entre els quals hi havia Pere Marcilla, Leo Segura, Pau Maragall, Albert Subirats i Xavier Sabater”, però també amb la tradició beatnik : “Té una estructura fragmentària, formada a partir de flaixos”. En aquest sentit, la relaciona amb la foscor del Howl d’Allen Ginsberg, però també amb la prosa visionària -i col·locada- de William S. Burroughs. “Era un autor que molts de nosaltres havíem llegit -explica-. La literatura sobre els excessos no va començar amb Creus. Ja teníem autors una mica més grans com Biel Mesquida, Terenci Moix i Lluís Fernández”. El mateix any que Edicions 62 va publicar Òpera àcid van aparèixer llibres “tan potents” com ara El jardí dels set crepuscles, de Miquel de Palol; La magnitud de la tragèdia, de Quim Monzó, i AlfaBet, de Josep Palàcios. És en aquest context que Castillo situa la singular aportació de Creus.

Ramon Mas va “descobrir” la història d’addiccions que plantejava l’autor d’ Òpera àcid el 2004, mentre estudiava filosofia. “No hi havia ni acudits ni enginy, com en algunes obres mítiques al voltant d’aquest tema, ni tampoc es transformava l’horror en monstres metafòrics a la manera de Burroughs -escriu al pròleg-. També el sentit romàntic de l’addicció es feia insostenible pàgina rere pàgina, i acabava per fer estavellar el lector contra una paret de totxos”. La prosa sincopada de Creus explica la caiguda dels personatges en l’abisme de la dependència: sense una mica més de droga no són res, i potser l’única manera d’escapar del seu encanteri és morint. L’autor escriu sobre “l’ombra” de la qual desitgen sortir els personatges: “Potser sabent ja com: si moc la mà sagnaré: ho sé. si premo fort i ràpid em tallaré el coll: ho sé i en tinc ganes. deixar, d’una vegada, de viure. deixar ja de patir estúpidament”.

A l’hora de reeditar el llibre, l’equip de Males Herbes va haver d’investigar on parava Miquel Creus. “Ens preguntàvem si encara era viu”, recorden. Nascut a Vic el 1955, se li havia perdut la pista des de poc després de la publicació d’ Òpera àcid. Seguint el fil, van saber que Creus vivia a Berlín. “Les respostes als primers correus entusiastes que li vam fer arribar eren lacòniques, agraïdes però no exemptes d’un cert escepticisme -explica Mas-. Feia l’efecte que li parlàvem d’alguna cosa que ja havia oblidat, o que havia viscut en una altra vida. No acabava d’entendre com algú d’avui podia estar interessat en reeditar un llibre que en el seu moment va passar sense pena ni glòria”. Finalment, van aconseguir quedar amb Creus en un bar de Gràcia. “Van ser dues hores plenes de silencis incòmodes -admet l’editor-. En Miquel feia l’efecte d’un home que ha sobreviscut a diverses guerres, que ha vist coses que seríem incapaços de pair i a qui res no podia afectar excessivament”.

Veritat i ficció

Mentre Miquel Creus escrivia Òpera àcid, l’addicció a l’heroïna feia estralls en la salut de Pepe Sales. LaBreu ha publicat aquest 2019 una versió expandida de Sense re, sense remei, amb el títol de La passió segons Pepe Sales, que inclou poemes, quadres, il·lustracions i fragments del seu dietari tan devastadors com aquest: “Hora de retràs, l’ànsia ja és desmesurada, maleït, maleït revenedor que de la meva angoixa en fas el teu negoci i deus estar tardant per tal de trobar qualsevol tall per posar-li al fatídic cavall que pagaré més car que pols de diamant i tindrà més del 80% de papilla de nen però l’altre 20% porta-me’l ara que ja fa dues hores que espero i desitjo matar l’estúpida lucidesa depressiva que em fa plorar per qualsevol cosa; vull calor pels meus ossos i calmar aquest rampant dolor d’espatlla”.

També a la dècada dels 80, Jordi Cussà havia entrat en un “lapsus” dels seus projectes literaris a causa de l’addicció a l’heroïna. “Abans d’enganxar-me havia escrit contes com La telefonada, on el protagonista és un ionqui, però jo encara no l’havia provat”, diu ara. Nascut el 1961 a Berga, va acabar debutant l’any 2000 amb Cavalls salvatges, publicada a Columna. “Ens ofereix tot un món, rodó i complet -escriu Matthew Tree al pròleg de la reedició de L’Albí del 2016-. El món, en aquest cas, és el dels ionquis i traficants catalans dels anys 80, però el llibre no és d’interès exclusivament per a venedors o consumidors d’estupefaents [...]. L’autor ha aconseguit que aquest món i els personatges que hi viuen tingui una universalitat [...] que fa que tots ens hi puguem emmirallar”. “A Cavalls salvatges no explico vivències, sinó que construeixo una novel·la a partir del que vaig experimentar i veure aquells anys -explica Cussà-. Sempre he tingut escrúpols d’escriure sobre els altres, perquè l’infern de la droga i de la sida podia afectar famílies senceres”. Es tracta d’“una novel·la sobre el dolor de l’addicció i de no poder abandonar l’heroïna: s’explica des dels ionquis que no se’n van sortir”. L’editarà en castellà Sajalín l’any que ve, editorial que compta amb unes quantes històries de drogoadicció d’impacte, com ara Un día más en el paraíso, d’Eddie Little, i Réquiem por un sueño, de Hubert Selby Jr. Quinze anys després de Cavalls salvatges, Cussà va publicar el revers d’aquella història, Formentera Lady (LaBreu, 2015). “És molt més optimista, on els protagonistes han superat aquell moment tan dur -diu-. Som molts que ho hem deixat”. Quan l’escriptor s’assabenta de la reedició d’ Òpera àcid, diu que la comprarà, però que no la llegirà. “Ja no puc suportar aquests temes -admet-. Soc com un d’aquells soldats que han tornat de la guerra i que no en volen saber mai més res”.

Cinc llibres amb heroïna

'Òpera àcid'

MIQUEL CREUS

MALES HERBES (2019)

Ambientada en una ciutat que podria ser Vic a la dècada dels 80, Òpera àcid és una novel·la claustrofòbica que aconsegueix traslladar al lector l’angúnia vital d’un home i una nena enganxats al cavall. També d’una dona que els vol salvar.

'Cavalls salvatges'

JORDI CUSSÀ

(L’ALBÍ, 2016)

L’Albí va reeditar fa tres anys la primera novel·la de Cussà. “Mentre hi treballava, la meva ànima no tenia cap projecte de futur”, diu l’autor, que es va basar en les experiències pròpies i dels amics amb l’heroïna als 80.

'La passió segons Pepe Sales'

PEPE SALES

(LABREU, 2019)

Compendi de pintures, diaris, cartes i “cançons d’amor i droga” d’un autor que va aconseguir posar imatges i paraules a l’addicció. Sales va morir el 1994, als 39 anys, malalt de sida.

'L’últim mono'

LLUÍS MARIA TODÓ

(CLUB EDITOR, 2015)

El traductor i narrador de la novel·la de Todó s’assabenta que el seu fill ha tornat a enganxar-se a l’heroïna. Mentre passa el mono a casa comença a posar per escrit els records en relació al noi i fa balanç de la seva joventut.

'Aferrada a la vida'

GIOVANNA VALLS GALFETTI

(LA MAGRANA, 2014)

Giovanna Valls, germana del polític Manuel Valls, va començar a consumir heroïna als 20 anys. Desenganxar-se’n li va costar mitja vida. Ho va explicar al diari Aferrada a la vida, un volum ple de desesperació i vitalitat, malaltia i salut, combat i victòria.