Hi ha una figura a Mallorca que emergeix cada vegada que hom poua en la vida i l’obra de Blai Bonet, de Josep Maria Llompart, d’Antònia Vicens, de Guillem Frontera, de Miquel Bauçà, de Baltasar Porcel o d’Antoni Vidal Ferrando, per no allargar més un llistat que inclou la pràctica totalitat d’escriptors que van sorgir a partir de finals dels anys 40 a l’illa. Però no només aquests, perquè el seu nom apareix, amb paraules d’admiració i estima, a la correspondència entre Salvador Espriu i Llorenç Villalonga, en escrits de Josep Pla o de Francesc de B. Moll o relacionat amb Manuel Sanchis Guarner, Carles Riba, Joan Coromines, Frederic Mompou, J. M. Castellet, Joan Fuster, Pere Ribot, Guillem Viladot o, entre d’altres, Camilo José Cela.
És la figura de Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí, 1918-1971), de qui a finals del 2018 s’ha commemorat el centenari, amb una exposició que ha recorregut Santanyí i Palma, en espera de poder-la portar a Catalunya i al País Valencià i així posar en valor la tasca de qui va deixar una empremta molt més profunda en la literatura catalana del que és reconeguda. “Mon pare era el que avui en diríem una figura polièdrica”. Així el defineix la filòloga i historiadora Isabel Vidal, que és qui ha estudiat amb més intensitat la vida i l’obra de l’escriptor, de l’apotecari, de l’historiador, de qui fou un dels fundadors de l’Obra Cultural Balear i del quinzenal Santanyí, de l’articulista de La Almudaina, del col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans i del pare Rafel Ginard en el Cançoner popular de Mallorca, i de qui, sobretot, fou mentor de la generació mallorquina dels 50 (Blai Bonet, J.M. Llompart, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover).
Fill i net d’apotecaris, sobre ell va escriure Sanchis Guarner: “No és cap apotecari que té un violí d’Ingres que és la literatura, sinó un home de lletres que posseeix una farmàcia”. De fet, va ser a la seva apotecaria de Santanyí on als anys 40 va començar a escriure els poemes que deixen sentir les ànsies de trencar amb models ja estantissos. Els seus poemes no es reunirien en un llibre fins al 2002, amb el títol El viatger, però molt abans Josep Pla ja l’havia definit com a “poeta diletant”. Va ser a l’apotecaria on va cuinar els seus dos llibres de narrativa: Memòries d’una estàtua (1953), que Espriu adjectivà com “delicat i intel·ligent”, i La vida en rosa (1957), que Blai Bonet qualificà de “delícia pura, fresca com la música de Prokofiel [sic]”, i de la qual Porcel remarcà “l’infinit encant d’un petit món”.
I va ser a la farmàcia, on també tenia la casa, on rebia i allotjava els homenots i les donasses de la literatura catalana, però sobretot on exercia el guiatge de les generacions més joves, a les quals posava a disposició coneixements i una biblioteca, la seva, que els obria els ulls a un món que, en la Mallorca de la postguerra, gairebé no existia. “Va ser per a mi el que Ramón Sijé per a Miguel Hernández”, confessava Blai Bonet. I és que Vidal i Tomàs el va orientar literàriament, es va implicar en el tractament de la tuberculosi que patia i, més tard, va ser qui el va presentar als cercles literaris de Barcelona, el 1950, i va preparar el camí perquè, el 1954, s’hi traslladés. Blai Bonet, anys més tard, va renegar del seu pare literari -“una blaibonetada”, diuen alguns-. No ho va fer Llompart, qui en destacava “la seva projecció damunt el nostre horitzó cultural”. I afegia: “Sense ell, sense homes com ell, la nostra literatura contemporània tindria avui un altre demble, una altra fesomia. O potser no en tindria cap”.
Rere la claror del mestre
Salvador Espriu se sabia poemes seus de memòria. No debades Bernat Vidal i Tomàs va escriure una obra breu, però pionera, que elogiaren plomes tan eminents com les de Josep Pla o Llorenç Villalonga. Humanament, era una presència. La rebotiga de la seva farmàcia arribà a convertir-se en un temple de la intel·ligència i de l’art, on acudien escriptors i artistes d’arreu del país atrets per la figura d’un dels homes que més va contribuir al redreçament de la llengua i de la cultura catalanes en aquella Mallorca desemparada de la postguerra. D’alguna manera, molts dels que vàrem créixer en els primers anys de la dictadura vàrem poder salvar la identitat gràcies a l’apotecari. Caminaves indefens entre tenebres rere un inici de claror que brillava a la llunyania. Quan t’hi apropaves, el descobries a ell, amb la seva immensa generositat. Tothom el reconeix com a mestre de la generació de poetes mallorquins de 1950. Però molts d’altres li devem bona part del que som. Quan va morir, als 52 anys, jo em vaig sentir com si s’hagués mort la literatura.
Per Antoni Vidal Ferrando