Aurora Bertrana, la gironina que va viure al paradís polinesi
Aurora Bertrana, filla de l’escriptor Prudenci Bertrana, va viure durant els anys 20 a Tahití, on va inspirar-se per escriure diferents llibres
Els fills molts cops arriben més lluny que els pares. L’Aurora va ser de les que ho van aconseguir. El seu pare imaginava històries ja des de ben petit, quan escoltava els relats de batalles amb boines vermelles, ja que era fill d’un carlí. En una època ideal per als somiadors, va excel·lir com a escriptor, explicant històries de capellans, treballadors i prostitutes, però no va anar més enllà de Tordera, Girona, Barcelona i la Cerdanya, els escenaris de la vida d’en Prudenci Bertrana. La seva filla, en canvi, va arribar fins a l’altra punta del món. Fins a la Polinèsia.
Si Prudenci Bertrana es va fer un lloc en la literatura catalana amb els seus llibres ambientats en escenaris propers, la seva filla, l’Aurora, va estimular la imaginació d’una nova generació amb textos sobre paisatges exòtics. En una època en què la majoria de catalans consideraven que anar a París ja era una aventura, ella els va parlar de tradicions i danses polinèsies a Paradisos oceànics, la seva opera prima, un llibre que és fruit d’una vida amb una maleta a la mà. Aquest èxit va portar les seves lletres a les cases de molts catalans, tot i que amb el temps la seva obra va ser injustament oblidada.
La primera maleta la va fer per marxar a Ginebra a estudiar música. S’explica que l’Aurora li havia demanat al seu pare ser escriptora ja quan era petita, però en Prudenci, autoritari, s’hi va negar en rodó, i la va encaminar a la música. L’Aurora, que anava sobrada de talent, va destacar tant amb el violoncel que l’escriptora Carme Karr, una feminista que ajudava a obrir portes a les noies joves, va aconseguir-li una plaça per estudiar música a Suïssa. Un cop a Ginebra, lluny del pare, l’Aurora es va matricular a la Facultat de Lletres. Per guanyar-se la vida i pagar-se els estudis, tocava en un trio musical en hotels de Chamonix, explorant nous ritmes com el jazz, cosa que la va portar a París, on un dia, enregistrant música en un estudi, va conèixer un tècnic elèctric, Denys Choffat. Es van enamorar. I poc després es casaven.
El 1926 Choffat va rebre una oferta de feina atrevida: instal·lar la primera central elèctrica a Papetee, la capital de la Polinèsia francesa. Quaranta-cinc dies després de sortir de Marsella, la gironina arribava amb el seu marit a Tahití. Per a l’Aurora va ser un alliberament descobrir una cultura, la local, tan diferent. En lloc de buscar la companyia dels francesos, va interessar-se per les tradicions locals, i va provocar més d’un escàndol ja que va justificar la llibertat sexual que històricament tenien els polinesis i que els capellans intentaven eliminar. A Tahití, va enviar cartes al polític Lluís Nicolau d’Olwer, amic seu, que la va animar a escriure articles sobre la seva vida a Polinèsia per publicar-los a Catalunya. Els articles van ser la llavor de Paradisos oceànics, un llibre que es va esgotar en pocs dies i va impactar amb força el públic català. El llibre parlava de gent que considerava normal mantenir relacions sexuals sense lligams, de no passar vergonya per anar despullat, de relacionar-se d’una manera diferent amb la natura.
El 1930, amb la feina del seu marit enllestida, el matrimoni va tornar a Europa i es va traslladar a Barcelona, ja que la germana de l’Aurora estava molt malalta i ella la volia cuidar. A Barcelona ja no va deixar d’escriure, fer conferències i viatjar, com quan va visitar el Marroc per estudiar com vivien les dones musulmanes. Dona polititzada, es va presentar a les eleccions dins d’ERC i va donar suport al bàndol republicà. El marit, conservador, es va passar al bàndol franquista a l’inici de la Guerra Civil i es va divorciar d’ella. Acabada la guerra, l’Aurora va malviure a l’exili, fent de minyona per a famílies riques de Suïssa i França. I tot, sense deixar de reivindicar la causa republicana i la cultura catalana. El 1950 va poder tornar a Catalunya. Moriria a Berga, després d’una vida consagrada a les lletres, el 1970.
'Paradisos oceànics', d'Aurora Bertrana
Costa de trobar, tot i que Columna el va publicar durant els anys 90. No és el típic llibre de viatges, ja que l’Aurora, amb la seva personalitat, no era la típica escriptora. Amb una mica de sort en una llibreria de vell en pots trobar una edició dels anys 30 de Proa. Costa força diners, però amb el seu mapa de les illes i una edició preciosa, val la pena.