Antoine de Saint-Exupéry a la Guerra Civil: més enllà d''El Petit Príncep'

Barcelona“Tant me fa morir a la guerra. Però si torno d’aquesta feina, necessària i ingrata, tindré tan sols un problema a resoldre. Què es pot, què s’hauria de dir als homes?”, escriu Antoine de Saint-Exupéry mentre recorre alguns escenaris de la Guerra Civil. El Petit Príncep és un dels llibres més venuts del món i s’ha traduït a una gran quantitat de llengües, però el seu autor va ser també un excel·lent reporter de guerra, una faceta oblidada tant aquí com al seu país. Saint-Exupéry va néixer el 1900 a Lió (França) i va desaparèixer en un accident d'aviació al sud de França durant la guerra, el 31 de juliol del 1944. L’experiència a Barcelona i al front de Lleida, l’agost del 1936, i a Madrid, el 1937, on va presenciar els bombardejos i es va submergir a les trinxeres de Carabanchel, el va marcar profundament i va deixar empremta en la seva obra posterior. L’editorial Verbum acaba de publicar, amb una excel·lent traducció d’Eva Aladro, España ensangrentada. ¿Paz o guerra? i Cuadernos.

“Amb 23 anys, Saint-Exupéry ja va escriure que per escriure s’ha d’aprendre a veure-hi”, explica Montserrat Morata, autora de la biografia Antoine de Saint-Exupéry. Aviones de papel (Stella Maris). Alguns biògrafs francesos qüestionen que se’l descrigui com a periodista, però Morata és contundent: “El que va fer és periodisme, un periodisme singular i poc ortodox però precisament per això molt interessant”. España ensangrentada. ¿Paz o guerra? recull els articles publicats a L’Intransigent i a Paris-Soir. Exupéry acompanya els anarquistes pels carrers de Barcelona, els soldats d’un bàndol i de l'altre a Madrid, baixa amb els milicians a la vida soterrada de les trinxeres de Carabanchel, presencia els bombardejos de la Gran Vía de Madrid...

Què empeny l'home a la guerra?

El seu és un periodisme viscut, però sobretot l’escriptor francès es fa moltes preguntes, i una és latent en moltes pàgines. Què empeny l’home a la guerra? “Ell creu que per guanyar-se el dret a parlar s’ha de participar en els fets –detalla Morata–. No s’escuda en un llenguatge falsament objectiu. El seu punt de vista és subjectiu, explica el que veu i el que pensa però convida al lector a treure les seves pròpies conclusions”.

Una altra singularitat de la seva escriptura és la utilització de la imatge poètica no com un recurs per embellir sinó per informar. “A Espanya hi ha multituds en moviment però l’individu, aquest univers, al fons d’un pou miner, crida auxili en va”, escriu. “Utilitza moltes imatges de la natura i d’animals, que es poden reconèixer fàcilment, perquè el seu màxim objectiu és comunicar”, diu Morata. Enllaça descripcions visuals molt detallades amb reflexions metafísiques. L’autor francès és crític amb els dos bàndols. El seu no és un periodisme ideològic, com sí que ho van ser les creacions d’altres autors com Miguel Hernández, Bertolt Brecht o John Dos Passos. Va ser el govern republicà qui li va donar el carnet de periodista, però ell quan escriu és antimilitant. “Va molt més enllà, ens mostra un periodisme de l’ànima, una crònica que relata com els homes a la guerra poden trobar, en la més terrible de les paradoxes, el sentit de la vida –detalla la traductora, Eva Aladro–. Hi ha un compromís, una literatura que parla de la llibertat i la dignitat humana”.

Hi ha una escena en què la qüestió de per què les persones s’apunten a una causa, i estan disposades a sacrificar-se per ella, emergeix amb força. Saint-Exupéry passa la nit amb uns soldats que l’endemà han d’entrar en combat. Res no fa pensar que se’n sortiran, són pocs contra molts, pràcticament és una missió suïcida. “Explica com passen la nit i el que sorprèn a Saint-Exupéry és que no tenen por i que es relacionen entre ells com si fossin germans, com si es coneguessin de tota la vida. Aquest compromís amb els altres, que transcendeix els interessos individuals, és el que dona sentit a les seves vides”, diu Aladro.

Saint-Exupéry va publicar més de mig centenar de textos periodístics entre el 1932 i el 1938. En molts relata les seves experiències com a correu aeri. Des de l’avió també anota pensaments –la seva cal·ligrafia és més tremolosa– que recull en part Cuadernos. L’autor francès es va guanyar la vida durant molt de temps com a pilot d’Aéropostale, fent rutes a l’Àfrica i a Amèrica, i va participar en exploracions i en rescats d’altres pilots. Quan va perdre la feina com a correu postal, perquè les companyies aèries van entrar en decadència, va començar a escriure reportatges. Abans de la Guerra Civil ja havia estat en altres llocs, com el Vietnam o la Rússia soviètica. Entre el 1938 i el 1944 va escriure a Nova York El Petit Príncep.

Vetat pels uns i pels altres

Sorprèn que la seva obra, a part d’El Petit Príncep, sigui tan poc coneguda i que 76 anys després que fos abatut per un pilot alemany continuïn apareixent documents inèdits seus. “Per la manera com va desaparèixer va deixar molts materials inèdits i fins als anys 70 i 80 no es va començar a rescatar molta de la seva obra publicada”, diu Aladro. El fet d’anar per lliure també va fer que la seva vida no fos fàcil. “El seu pensament transgressor i revolucionari era perillós per al poder”, opina Morata. Charles de Gaulle, l'estadista i general que va dirigir la resistència francesa contra Hitler i després va presidir el Govern Provisional de la República Francesa (1944-1946), va vetar Saint-Exupéry perquè li va negar el seu suport. “Saint-Exupéry veia De Gaulle com un Franco en potència, estava en contra dels dogmatismes, i els gaullistes el van acusar de col·laboracionista”, explica Morata. Paradoxalment, el govern de Vichy el titllava de subversiu i Franco no va deixar que tornés a trepitjar el territori espanyol.

La visió que tenia del futur l'autor francès als anys 40 no era gaire optimista. “Deia que el futur, el nostre temps, seria el del robot, la propaganda i el formiguer, que l’home estaria condemnat a l’ús que se’n fes d’ell”, diu la biògrafa del creador francès. Hi ha, però, també optimisme (o utopia) en moltes obres de l’autor francès. “Ell creu que el llenguatge pot fer que les persones evolucionin, perquè pot crear relacions entre elements diferents, crear una espècie de bastida que permeti pensar en alguna cosa nova, saltar a un nou nivell conceptual i pensar en una cosa que no havíem pensat mai, crear una nova persona” , resumeix Aladro

La vitalitat de l'autor francès

I això és el que va intentar Saint-Exupéry. Per aconseguir-ho, va viure moltes contradiccions i aventures apassionants però també terribles. Era crític amb les ideologies polítiques de la seva època i amb el capitalisme, que segons ell condemnava les persones a produir i consumir, cosa que no donava sentit a les seva vida. A Cuadernos explica tot allò que el sorprèn i l’apassiona: les principals revolucions culturals, científiques i polítiques del món. “Era una persona molt vitalista, molt allunyada del món literari, que creia que estava allunyat de la realitat. Preferia conèixer persones de tot tipus i orígens diferents, passava hores als bars i cafeteries de les ciutats on vivia. Li encantava conèixer gent i parlar”, afirma Aladro.