Mariana Leky és filla d’una parella de psicoanalistes de Colònia. Quan era petita, els seus germans i ella explicaven els somnis als pares i en treien interpretacions d’una complexitat remarcable. “Per sort no recordo cap dels malsons recurrents que tenia”, diu la novel·lista molts anys després mentre presenta la traducció castellana d’El día que Selma soñó con un okapi, una de les apostes d’aquest hivern de Seix Barral. La història que planteja sembla treta d’una d’aquelles llegendes africanes en què les aparicions fan acte de presència en contextos quotidians. La Selma té la capacitat de predir la mort dels habitants del petit poble del Westerwald on viu -una regió muntanyosa de Renània-: “Cada vegada que somia en un ocapi algú acaba perdent la vida abans que passin 24 hores”, explica Leky. El problema és que la Selma, àvia de la Luise, la nena que narra la novel·la, no sap qui traspassarà. Les seves visions es queden a mitges.

Amb aquesta novel·la, la seva autora ha fet furor a Alemanya. A més de vendre’n més de 300.000 exemplars, s’està traduint a quinze llengües i tindrà adaptació al cinema. “Finalment em puc dedicar a viure del que escric”, admet amb un somriure. Leky va debutar el 2001 amb el recull de contes Liebesperlen, i entre aquest primer llibre i El día que Selma soñó con un okapi només ha publicat dues novel·les, l’última de les quals, Die Herrenausstatterin, va aparèixer el 2010. “Durant molt de temps em vaig guanyar la vida fent informes sobre novel·les per a una ràdio: buscàvem llibres per fer-ne adaptacions teatralitzades”, recorda. Encara abans d’això, Leky havia estudiat periodisme cultural i escriptura creativa i havia treballat breument en una llibreria.

Una autora amb gravadora

“He de pensar molt els personatges i les cruïlles narratives que plantejaré abans de posar-me a escriure -admet-. Un cop ho tinc tot a punt començo a treballar en el manuscrit. Abans d’això, faig llargues passejades per Berlín amb una gravadora. Li dicto frases curioses, com ara «la Selma somia en ocapis»”. Leky reconeix que a l’hora d’imaginar aquesta última novel·la no va tenir en compte el substrat psicoanalític de casa seva. “És la primera vegada que hi penso, gràcies per fer-me’n adonar!” -exclama-. A partir d’ara ho faré servir a les entrevistes”. Tant el plantejament de la història com els personatges, equipats amb dosis tolerables d’excentricitat, podrien formar part d’una novel·la de Gabriel García Márquez. “El déu literari que venero amb més entusiasme és Richard Brautigan”, comenta. El seu llibre podria ser una versió per a tots els públics d’ Un general confederado de Big Sur o La pesca de la truca en América, dues de les joies del nord-americà. “Un altre autor que he seguit molt és John Irving -continua-. Entre els meus referents alemanys hi ha Birgit Vanderbeke [de la qual es pot llegir en català Musclos per sopar ] i el jove Max Scharnigg, que escriu sobre pobles petits on passen coses amb un punt de màgia”.

A més de la Selma i la Luise, a la novel·la hi trobem un òptic que mesura diòptries i té una vida interior molt rica, un monjo budista que busca “la casa de la reflexió”, una jove que viu a la mateixa llar on la seva tieta de 92 anys es va suïcidar i un nen que somia en guanyar-se la vida aixecant pesos. A les mans d’un novel·lista com Arto Paasilinna, aquesta galeria de personatges podria donar sorpreses narratives interessants. Si n’escrigués un llibre Marc Levy o Grégoire Delacourt, en canvi, el resultat seria més proper al kitsch. Per sort, Leky prova de situar-se més a prop del primer. “No puc evitar el sentit de l’humor quan escric -diu-. Si vols explicar fets tràgics, una bona eina és combinar-los amb dosis d’humor. He de reconèixer que no sé quin és el secret per fer somriure els lectors”. A l’autora li costa desprendre’s dels personatges. “Són homes i dones que han crescut «una mica torts», com va escriure un poeta que m’agrada -admet-. Una de les preguntes que em vaig fer quan vaig començar a treballar en el llibre és quins efectes tenen la proximitat i la distància en les persones”. Per explicar-ho, l’autora convida a fer una passejada de 400 pàgines per un microcosmos on la tendresa i les sorpreses conviuen amb el dolor.