ENTREVISTA
VALÈRIA GAILLARD
Christian Guay-Poliquin

“Els relats i la supervivència estan units”

Escriptor 

“Els relats i la supervivència estan units” / CRISTINA CALDERER Zoom

Un jove es recupera d’un accident en una regió remota i boscosa. No hi ha electricitat i està en mans del Matthias, un home taciturn. Aquesta és la situació de partida d’'El pes de la neu' (Periscopi), una novel·la hipnòtica sobre les relacions humanes

Aquest llibre conserva els mateixos personatges que l’anterior, Le fil des kilomètres (2013), tot i no ser-ne la continuació.

D’alguna manera sí que ho és, però es poden llegir de manera independent. El tema de l’apagada elèctrica i la neu encara donava joc narratiu. Volia explorar les possibilitats d’aquesta situació: éssers humans incomunicats que només és relacionen amb la poca gent del voltant.

Què li interessava d’aquest personatge del qual no en sabem el nom?

Jo mateix m’ho pregunto. El veig com un personatge buit, li falta profunditat o humanitat. És com el mirall del que està passant, ja que ho veiem tot a través dels seus ulls. Al mateix temps, ell no interactua. És un testimoni absent. És com un narrador objectiu, però no és cert.

També està absent per la situació en què es troba, prostrat després d’un accident. Quina relació estableix amb el Matthias, que el cuida?

Aquest és el pinyol de la novel·la. Primer és una relació d’ajuda, ja que el Matthias ha de cuidar el ferit com un treball social. Normalment són els joves els que ajuden els grans, però aquí és al revés: el vell està en bona forma i és dinàmic, mentre que el jove està deprimit, té les cames trencades i no pot caminar. Durant la primera part de la novel·la no parla. A mesura que avança la narració la seva relació canvia i el personatge principal adquireix més autonomia: la relació de poder entre ells canvia.

Com els descriuria?

El jove busca l’esperança i el vell la vol aplicar, perquè ja té una estructura formada i un passat ben construït. Representa el llegat cristià, no tant com a religió sinó com a història. En canvi, el jove no té cap història, només té la seva família i intenta aferrar-se a alguna cosa que doni sentit a la seva vida, però tot se li escapa de les mans. El jove s’està buscant mentre que el vell sap molt bé qui és, malgrat la dificultat de les circumstàncies.

Recorda l’obra sartriana A porta tancada.

Totalment. Són situacions de personatges tancats en un espai reduït, on passa poca cosa i on tot es concentra en la relació entre els dos. Cada gest té una dimensió especial i és una metàfora del que passa.

No estan aïllats del tot, apareixen els personatges de la veterinària, la Maria, i el farmacèutic, el José. Què representen?

Volia reforçar el llegat bíblic per tot el que implica, sobretot amb el Matthias, que és una picada d’ullet, i volia enfocar les històries que explica. No estic batejat ni res, però els relats bíblics tenen una dimensió molt forta, perquè tenen més força que les nostres vides. M’interessen els relats que tenen sentit i profunditat i que no s’esgoten encara que tinguin més de dos mil anys. Encara els expliquem i els repetim.

Per què és tan important explicar històries?

Com a Les mil i una nits, cada història que explica la Xahrazad salva la seva vida i també la de les futures esposes, perquè el califa continuaria matant-les. La seva estratègia és explicar una història amb una tensió i un final sorprenents per mantenir la seva curiositat. Aquest cas ens ensenya que els relats i la supervivència estan units. Som històries i relats, som els que ens expliquem sobre nosaltres mateixos. He intentat explicar microhistòries dins la meva novel·la que fan d’aquest material la seva pròpia supervivència.

Quin paper hi juga la natura?

No volia una natura exòtica, volia que l’hivern, el bosc, les muntanyes, els afores del poble on passa la història fossin bells, però també perillosos i durs. La natura no té sentiments i és indiferent. Potser no ens n’adonem per la mena de vida que portem, tan accelerada i bolcada a les xarxes socials. La natura ens recorda el nostre lloc irrisori en l’escala de la vida. Hem d’acceptar la nostra petitesa, com el personatge que no pot avançar a la neu i es pensa que morirà.

En la novel·la hi ha un cert ambient apocalíptic, una mica seguint l’estela d’ A la carretera.

És un llibre que va fer escola, però jo volia aturar-me abans de la fi del món. Volia posar neguit però sense arribar a aquest extrem. Em vaig plantejar: què s’ensorra sense electricitat? Són les normes implícites que ens fan actuar amb educació als llocs públics. Quan tot s’ensorra, aquesta estructura invisible també cau... Potser la gent no es matarà, sinó que més aviat s’ajudaran... Com s’articularan les relacions humanes? Això ho veiem amb la gent del poble que s’organitza de manera comunitària, en un retorn al passat.

Es va inspirar en algun cas real de supervivents per imaginar aquesta història, com ara Viuen?

Sempre m’han interessat molt, des de petit, aquesta mena d’històries, començant per Robinson Crusoe o bé pel relat de García Márquez Relato de un náufrago. Volia jugar amb aquests relats i els de la fi del món, però per poder anar més enllà, per fixar-me en les relacions humanes. Ara estic acabant la tercera novel·la, en què me’n vaig al mig del bosc amb el protagonista i la seva família per fixar-me de nou amb què passa entre aquestes dotze persones que estan aïllades i han de conviure.