Arribar a l’Àrtic és més fàcil que arribar al fons d’un mateix

“L’únic que em retorna la força és escriure: construir sentit. ¿M’he posat en tots aquests embolics, potser, per escriure’ls després? ¿M’he cregut en una relació increïble per veure on em duia narrativament? ¿Que potser l’escriptura em reclamava, i ho he volatilitzat tot inconscientment quan he arribat al límit? Escriure és el verí i és la cura. O com diu la Lispector, escriure és una malaltia que salva”.

Són paraules d’Alicia Kopf, nom artístic d’Imma Ávalos, a la novel·la Germà de gel (L’Altra Editorial), guardonada amb els premis Documenta 2015 i Llibreter 2016. Un llibre valent i magnètic que m’ha costat d’agafar -les expedicions polars no em fan ni fred ni calor- però m’ha acabat seduint. Un cop trencat el gel, m’he sentit com a casa endinsant-me en aquest collage literari en què les gestes dels exploradors donen pas a apunts autobiogràfics -això que en diem autoficció- i desemboquen en el dietari d’un viatge a Islàndia: “Veient l’eficàcia de l’organització i els transports, de tornada a l’hotel penso que és molt més fàcil arribar a l’Àrtic que a certes regions d’un mateix”. Exploracions, doncs, cap endins i cap enfora, amb la presència absent del germà de l’autora, que té autisme i mira el món a través d’una capa de glaç.

Sense la memòria que inventa i refà el passat, embogiríem

Potser pel còctel de gèneres, potser per vés a saber què, Germà de gel m’ha fet retornar a un altre llibre difícilment classificable: La ridícula idea de no volver a verte, de Rosa Montero (Seix Barral). Hi veig punts en comú, entre les dues obres. Alicia Kopf s’aferra als exploradors polars i Rosa Montero a la vida de Marie Curie, i així les dues autores s’asseguren que no cauran en la mera narrativa autobiogràfica. Així parlen d’elles parlant dels altres, o al revés.

“Per viure hem de narrar-nos; som un producte de la nostra imaginació -escriu Rosa Montero-. La memòria en realitat és un invent, un conte que anem reescrivint cada dia. [...] I sense aquesta imaginació que completa i reconstrueix el nostre passat i que atorga al caos de la vida una aparença de sentit, l’existència seria embogidora i insuportable, pur soroll i fúria”.

Recordem i escrivim per construir sentit, per endreçar el desordre vital, per explicar-nos i salvar-nos. Escrivim, també, per donar sentit al sofriment, com deia la poeta argentina Alejandra Pizarnik.

Moments feliços en què el dolor no forma part de nosaltres

Aquest 14 de juliol ha fet cent anys del naixement de Natalia Ginzburg (1916-1991). “Quan som feliços, ens sentim més freds, més lúcids i més distanciats de la nostra realitat -observa la italiana a El meu ofici, un text inclòs a Les petites virtuts (Àtic dels Llibres)-. Quan som feliços, tendim a crear personatges molt diferents de nosaltres, a veure’ls amb la gèlida llum de les coses estranyes. Apartem els ulls de la nostra ànima feliç i satisfeta i els fixem sense caritat sobre altres éssers, amb un judici despreocupat i cruel, irònic i superb, mentre la fantasia i l’energia inventiva actuen amb força. Aconseguim fer personatges amb facilitat, i aconseguim fer històries construïdes sòlidament i com assecades en una llum clara i freda”.

En aquests moments de plenitud intuïm el dolor des de lluny, des de l’altra banda, a través d’una capa de glaç. En paraules de Ginzburg: “El dolor que desconeixem el podem endevinar i crear en virtut de la força fantàstica que ens anima, però el veiem sempre sota aquella llum estèril i gèlida de les coses que no formen part de nosaltres, que no tenen arrels en el nostre interior”.

El dolor que surt de dins és fred, molt fred. Però ens crema.