Si un novel·lista vol contar una història d’amor, i a més vol fer-ho amb aquell to entre còmicament desenfadat i dramàticament commovedor que han popularitzat nombroses pel·lícules i sèries televisives, farà bé d’inventar-se una premissa argumental singular o de trobar un punt de vista insòlit per explicar el que ja s’ha explicat tantes vegades: noi coneix noia i tot s’inflama, es desordena, es reorganitza complicadament... Després el novel·lista hi haurà de posar també, per descomptat, tots els ingredients literaris imprescindibles, des d’un estil eficaç i expressiu fins a uns personatges ben construïts i creïbles. Començar a partir d’una premissa argumental que no soni gastada i que doni joc pel que fa a l’estructura i al to, en tot cas, és un avantatge, i si no que l’hi preguntin a David Nicholls, l’autor de l’exitosa Un dia.

El publicista Andy Jones, que ha debutat en la narrativa de ficció amb La part fàcil és enamorar-se, ben traduïda al català per Esther Roig, ha tingut l’encert de trobar també un punt de partida argumental que li permet explicar d’una manera diferent una clàssica relació sentimental. Jones dedica només les dues primeres pàgines -el pròleg- a relatar com els dos protagonistes, en Fisher i l’Ivy, es coneixen, s’emboliquen i s’enamoren. És a dir: es despatxa sense manies allò que habitualment ocupa el cos central d’una novel·la o d’una pel·lícula d’amor . “Res d’això no té importància. L’única cosa que en té és que ens vam conèixer. I el que té més importància és el que passa després”.

Cal dir que l’encert de Jones no consisteix només a començar a contar la història quan ja s’ha produït el llampec de l’enamorament, i que és prou astut per condicionar “el que passa després” amb un embaràs inesperat que no tan sols accelera la relació entre en Fisher i l’Ivy sinó que, a més, amenaça de desbaratar-la. Un dels motors còmics de la novel·la sorgeix, justament, del ritme desajustat que hi ha entre l’amor que senten l’un per l’altre i les necessitats logístiques que, com a futurs pares, han de resoldre amb urgència. Tindran un fill en comú i s’estimen, però no saben res l’un de l’altre i per això les distorsions que causa l’embaràs en la relació prenen un aire més enrarit i difícil de gestionar. El lector serièfil, per cert, ja deu haver vist les coincidències entre La part fàcil és enamorar-se i Catastrophe, una de les sèries britàniques de moda. Aclarim que són del mateix any i que la primera és més entranyable i que la segona és més àcida i hilarant.

Notable pols dramàtic

A més de les situacions equívoques que provoca passar en poques setmanes dels sopars romàntics i les nits de sexe desenfrenat a les discussions sobre el nom del futur fill i als massatges vaginals, Jones crea tota una galeria de secundaris i un entramat de subtrames amb què aborda sense pretensions alguns temes de sempre: la fragilitat de la vida, la negociació que la paternitat et fa fer amb les teves ambicions professionals, la transició despistada i grotesca entre la joventut i l’edat adulta... Curiosament, les parts més planes i més poc reeixides de la novel·la són les més lleugeres; en canvi, en les més dramàtiques, Jones fa gala d’un pols narratiu prou notable.

La part fàcil és enamorar-se deixa aquell regust de felicitat melancòlica i de tristesa agradable de quan es pren consciència que la vida, a pesar de tot, mereix ser viscuda i apreciada. ¿Sona una mica a autoajuda? Potser. Però està escrita amb gràcia, té passatges divertits i, més enllà d’alguna erupció de pus sentimental, emociona.