Hi havia una vegada un gat que no era de Jaume Cabré

Els violins no són dels violinistes: els violinistes són dels violins. Ho afirma Jaume Cabré a Les incerteses (Proa), un llibre fet de vivències i interrogants del creador. “Al llarg de la llarga vida d’un violí -escriu l’autor de Jo confesso -, diversos intèrprets de vida limitada miren de treure-li el millor so i un bon dia desapareixen de la vora del violí i són substituïts per un altre instrumentista. I l’instrument, com segons quin vi amb cos, com algunes persones, millora amb el temps”.

De vegades, reflexiona Cabré, és bo mirar-se el món des d’un altre angle. El seu gat no és seu i els instruments no són dels qui els fan sonar: “De la mateixa manera que he d’acceptar que no he tingut mai un gat, sinó que, en un període prou llarg de la meva vida, he estat al servei d’un gat que em permetia, amb una certa displicència, viure a casa meva amb ell, els violinistes, violoncel·listes o violistes que tenen la sort d’usar un instrument amb pedigrí, d’aquells que valen una fortuna inabastable i que, normalment, són llegats d’institucions per a un llarg període de temps o per a tota la vida activa de l’instrumentista que s’ho mereixi, tenen una relació semblant amb l’instrument”.

El mòbil que ens esclavitza contra l’amor real

El telèfon mòbil que tu i jo portem incorporat al final de la mà tampoc és nostre: estem al seu servei. L’últim dels meus amics que es resistia a tenir smartphone em va enviar fa poc un WhatsApp: “Sorpresa!”. Ja està, ja hi som tots. Farem la revolució, si cal, però el dimarts que se’ns espatlli l’iPhone correrem cap a la botiga Apple perquè, sense aquest apèndix, ens sabem desprotegits. El mòbil ens posseeix, i n’acceptem l’esclavatge amb alegria, creient-nos lliures i llestos i rossos i d’ulls tan blaus com la carcassa de silicona que fa d’escut de l’amo, no sigui que caigui i es trenqui i se’ns desconnecti l’ànima.

Els productes tecnològics de consum són una prolongació nostra dissenyada alhora per agradar-nos i per oferir una imatge millor de nosaltres mateixos de portes enfora. Segons l’escriptor Jonathan Franzen, les tendències narcisistes de la tecnologia contrasten amb l’amor real. “No hi ha ningú de qui ens agradi fins a l’última partícula. Un món on tot consisteix a agradar és en última instància una mentida. Però sí que hi ha persones que estimem fins a l’última partícula. L’amor representa una amenaça existencial per al tecnoconsumisme: posa al descobert la mentida”. Franzen va dir això a la cerimònia de graduació del Kenyon College, el maig del 2011. En aquell discurs, l’autor de Les correccions també va explicar que, gràcies a l’amor per la narrativa, va començar a curar-se de l’obsessió per agradar sempre. “Mostrar-te plenament tal com ets i que et rebutgin pot provocar un dolor catastròfic”, admet. No passa res: “El dolor fa mal, però no mata”.

I un cop ja no som, passem a ser dels qui ens fan seus

Ens mata la vida, que tard o d’hora ens abandona a tots. I llavors, de qui som? Francesc Garriga és ara dels poetes joves que des de dimecres se senten orfes? La germana de la cineasta Nora Ephron va quedar sorpresa de la quantitat de persones que, morta la Nora, se n’apropiaven. En un llibre de títol martarojalià, Sister Mother Husband Dog (etc.), Delia Ephron reconeix que es va sentir com Caroline Kennedy, una dona que ha hagut de compartir amb el país sencer les morts del pare, de la mare i del germà. “La Caroline s’ha passat la vida consolant gent per pèrdues d’ella”, diu la Delia, i em fa posar vermella. Perquè Nora Ephron, l’enyorada Nora, també era meva. Més meva que el violí que no toco i que el gat que no tinc.