HERZOG: POCA BROMA
Fa uns quants mesos ens va arribar la sàtira social de l’alemany Timur Vermes Ha tornat. Ja en vam parlar: Hitler revivia i tornava a l’Alemanya actual. No cal dir que passava per situacions obertament divertides, però el llibre quedava un xic limitat a causa de les seves referències concretíssimes a l’Alemanya del 2011, difícils de seguir per un lector de fora. Amb tot, el llibre tenia una força terrorífica basada en el fet que, sense adonar-nos-en, els lectors no solament acabàvem per riure’ns de l’ex-Führer, sinó que també ho fèiem amb ell.
Ara Rudolph Herzog ha posat per escrit el material utilitzat per al seu documental Heil Hitler, el porc és mort! (2006). Ho ha fet amb un llibre homònim del 2009, publicat per l’editorial Capitán Swing ( Heil Hitler, el cerdo está muerto, 2014). El resum, curt, brutal seria: Hitler i els nazis en general tenien poc sentit de l’humor si els acudits eren contra ells. Aquesta manca de sentit de l’humor es va fer palesa rondinant quan no tenien el poder, jutjant i condemnant a la presó quan el van tenir i, directament, durant el temps de la guerra (i per mantenir la moral alta de la població), executant tots aquells que les autoritats trobessin que feien escarni del Führer o del règim. Va ser així que van morir, a causa de la seva professió, coneguts còmics i artistes berlinesos, entre els quals uns quants de ben famosos. La gent va callar en sec. No s’explicava cap acudit ni es feia broma de res davant d’estranys. I, tot i això, l’any 1944 van ser assassinades legalment per aquesta raó més de dues mil persones. Per altra banda, el llibre també mostra exemples de l’humor antisemita dels nacionalsocialistes, primari i sense gaire gràcia. Tot plegat, estremidor. Molt recomanable.
EL VEÍ DEL COSTAT
L’altra visita hitleriana de l’actualitat la trobem en el llibre de memòries Hitler, el meu veí, d’Edgar Feuchtwanger, amb la col·laboració del periodista Bertil Scali. Publicat en català i en castellà per Anagrama, explica els records de Feuchtwanger, de gairebé noranta anys. Avui és un pacífic jubilat anglès, antic historiador. De nen, a la seva ciutat natal, a Munic, va ser veí de Hitler durant els anys trenta. El petit Edgar, jueu, el veia per la finestra. A través del seu relat d’infantesa (per sort, ell i la seva família van poder sortir d’Alemanya el 1939, i van refer la vida al Regne Unit) assistim al deteriorament progressiu d’una família jueva intel·lectual burgesa. No s’hi diu res de nou, però el punt de vista infantil és esfereïdor. Sobretot quan comenta el llarguíssim procés vital de la família que conclou amb la fugida d’Alemanya després que el pare hagi sobreviscut sorprenentment a una primera estada al camp de concentració de Dachau. Feuchtwanger ens mostra la tortura que significa intuir que has d’anar-te’n, abandonar-ho tot per salvar la vida pròpia i la dels teus: el cervell i el cor es neguen a acceptar-ho fins que l’evidència ja no permet que t’enganyis més. En molts casos, la diferència d’uns quants dies a l’hora de prendre una decisió d’aquesta mena va significar la vida o la mort per a milers de persones.
