N’hi ha prou de llegir el poema que obre Esquenes vinclades, l’últim llibre de Pau Vadell i Vallbona (Calonge, Mallorca, 1984), per adonar-se que som davant d’una proposta estètica que vol enquadrar-se en l’hermetisme. Diu així: “Plogué tota la nit. / Les dents del fill cruixien / i s’esquilava el crit que li naixia del més endins; / posseït per l’ocell de foc / desfeia aquesta fosca de mar color de crosta”. Des del punt de vista de la intel·ligibilitat racional, resulta indesxifrable. No és un retret. Vadell no pretén arribar al lector per la via de la comunicació d’estats d’ànim, d’idees morals i/o d’experiències identificables sinó a través del crit visceral i l’assalt sensorial. La qüestió és que quan es renuncia a la comunicació i s’aposta per la contundència verbal, per la ràfega més que no pas pel discurs, també s’ha d’interpel·lar el lector, també se l’ha de ferir amb una expressivitat precisa i acotada. Si no, la sensació de gratuïtat -de construcció verbal que és d’una manera però que perfectament podria ser diferent- és total.

Una sensació de gratuïtat és la que s’imposa després de llegir molts altres poemes del llibre, que es despleguen com una simple successió d’imatges, sense més connexió entre elles que una atmosfera de violència i un timbre d’inquietud. Diu el tercer poema: “Avui he cavalcat les tombes, / he trepitjat les barres dels bars / on cremen més els licors / d’aquells que ens van deixar. // Ossos asimètrics / tipificats al codi penal / dels poetes. // Grums de pell desbordada / que sols es trenquen amb l’equilibri / de les paraules”. Aquest poema és paradigmàtic de la manera com Vadell aborda la construcció dels poemes. No ho fa des de la concepció que un poema és un text sostingut per un joc d’equilibris, de tensions i de distensions, de canvis de to i de ritme, de versos que es retroalimenten o matisen els uns als altres. Ho fa, contràriament, des de la concepció que el poema és un dipòsit que s’ha d’omplir abocant-hi a dintre tot un seguit de materials verbals en al·luvió, obviant que l’estructura també és un element significatiu. Això dona com a resultat uns poemes desconjuntats, que en el millor dels casos funcionen com a explosions retòriques de malestar i agressivitat i, en el pitjor, fan un efecte d’artefacte lingüístic al qual manca un fons de sentit i que sembla haver estat creat sense intenció.

Caure com un pes mort

La preferència per l’impacte, per les erupcions verbals i per les ocurrències estripades abans que per l’expressivitat de llarg alè i calculada explica que la majoria de poemes del llibre siguin breus. Més enllà d’algun vers esporàdic de naturalesa diguem-ne més conceptual, la majoria de poemes estan fets a còpia d’imatges que s’encadenen fins que arriben al final i cauen sobre la sensibilitat del lector com un pes mort. Diu un altre poema: “Per què ballen els arbres al vent / si la sang és tan oscil·lant? / Si per anar vivint ens cal destruir. / Si els animals que triomfen / es fan de pasta mal·leable, / fútil. / Ens calen criminals que respirin el mateix oxigen”. Desarmat perquè el poeta no li dona eines ni pistes per interpretar -o per entomar- allò que els poemes diuen, la reacció del lector és d’indefensió desinteressada i d’estupefacció frígida.

Lector devot de l’obra de Blai Bonet, de Miquel Bauçà i d’Andreu Vidal, Vadell també en segueix l’estela en el present llibre. És quan ofereix uns poemes més acabats, més suggestius. Un exemple: “Tu has escoltat mai la sang? / El riu d’un ball / que vessa d’un coll plomat? / Vaig eixut d’assedegar-me. / Un ermàs com un claper de rocs galàctics”. En tot cas, la sensació global que deixa el llibre és de gratuïtat, de filigrana agressiva que no transcendeix el pur esclafit retòric. Esquenes vinclades va ser guardonat amb el premi Jocs Florals de poesia 2017.