EL LLIBRE DE LA SETMANA
VÍCTOR OBIOLS

Josep-Ramon Bach, el poeta instintiu

'L’instint. Obra poètica 1962-1993' de Josep-Ramon Bach. Edicions 3 i 4. 474 pàg. / 19,50 €

Josep-Ramon Bach, El poeta instintiu Zoom

Una de les assumpcions més consolidades pel que fa referència a què hi hem d’anar a cercar i, si pot ser, trobar, en la poesia, és l’adquisició d’alguna mena de revelació. Altres creuen que no, que es tracta simplement de deixar-se fetillar per la música del verb i les imatges i els símbols... Altres, encara, sostenen que la poesia ha de fer-se admirar pel rigor formal i la bellesa o densitat conceptual que contingui l’artifici poètic... Tots hi busquen, tanmateix, alguna forma de veritat. Ras i curt: les expectatives i necessitats poden ser diverses i àdhuc antagòniques i excloents, però per al lector curiós i omnívor totes són vàlides.

Aquí tenim l’exemple d’un heterodox de la poesia, que ha fet un camí personal i independent, Josep-Ramon Bach, que s’ha decidit, encertadament, a fer capmàs de l’ Obra poètica. Aquest primer volum -que recull els poemes escrits entre 1962 i 1993- fa patxoca: ja sabem la cura proverbial amb què edita la valenciana 3 i 4; un pròleg extens i instructiu de David Madueño; una Introducció de l’autor (curiosament datada el 1999, data en la qual probablement va preparar aquesta primera entrega); uns davantals informatius que encapçalen cada secció, i una sèrie de documents annexos de gran interès: l’article de Jordi Llavina arran de la publicació de Reliquiari, la capçalera de Joan-Pere Viladecans per al llibre Diorames, una mostra de la partitura d’ Humanal fragment de Benet Casablancas, i el pròleg de Miquel Desclot a Desig i sofre, més unes Notes i endreces. Desclot afirma que en la poesia catalana actual Bach podria molt bé atorgar-se el títol d’“Investigador en Poesia” definit per J.V. Foix, o bé el d’Alquimista esbossat per Josep Palau i Fabre. En el seu pròleg, incidint en aquesta curiositat infatigable de l’explorador, afirma amb perspicàcia: “És en l’incert de l’anar-hi que floreix la poesia, no pas en la certesa de l’arribar-hi; la poesia és en el camí, no pas en la fita. Per a Josep-Ramon Bach, més que per a ningú, la poesia és troballa i sorpresa, no pas consecució o designi”.

Una literatura antièpica

Així defineix Llavina en el seu article la poesia de Bach, afegint que es tracta d’una lírica senzilla i clara, amb una certa capacitat simbòlica. Bach, tanmateix, no és prou conegut pel públic. Nascut el 1946 a Sabadell, és poeta, narrador i dramaturg. Ha guanyat nombrosos premis. El darrer, el de la Crítica Serra d’Or de poesia per Caïm (2016), i abans, el Vicent Andrés Estellés, per Secreta dàlia (2015), el Rosa Leveroni de Cadaqués, per El laberint de Filomena i, entre d’altres, cal esmentar també la Crítica Serra d’Or de prosa poètica i el Cavall Verd - Josep M. Llompart de poesia (1996) per L’ocell imperfecte, on va introduir el mite de Kosambi, un narrador de referents xinesos, perses, indis, àrabs i africans, que apareix en moltes de les seves obres posteriors. La seva obra teatral comprèn el recull de peces breus Almanac intermitent (2004), que s’inscriu en formes dramàtiques d’avantguarda, Diàlegs morals sobre la felicitat (2008, premi Recull - Josep Ametller de teatre 2007), en què mostra situacions quotidianes que voregen l’absurd, i La dama de cors se’n va de copes (2009). En prosa és autor d’ El mirall insubornable (1993) i de les narracions per a públic juvenil Viatge per l’Àfrica (2000), El gos poeta (2007) i El ventríloc tartamut (2015). Dedicat professionalment al disseny industrial, Bach afirma en una entrevista que “A més de ser alliberadora, la poesia també representa la vitalitat”. Tot i haver tractat poetes com J.V. Foix, Gabriel Ferrater o Pere Quart, es reconeix com a autodidacte, i d’un “vintàleg” que constitueix una mena de poètica n’extraiem alguns punts reveladors: 1) desterrar per sempre més les evidències; 8) destapar l’imperceptible; 9) donar-se impuls amb la llengua comuna; 12) deixar-se portar sempre per l’instint; 13) convocar l’atzar i ser-li deutor; 14) entendre que l’ambigüitat multiplica la lectura; 19) viure apassionadament i escriure amb desmesura. I rebla en una entrevista: “L’instint és el motor de la meva vida”.