Per a algunes mentalitats quadriculades les pel·lícules només es poden mirar. Si més no, si s’hi presta atenció, si hi intervé la voluntat. Veure, com sentir, seria una capacitat física; i mirar, com escoltar, una acció conscient i deliberada. Basant-se en això no falten els blogs i els diccionaris que consideren un castellanisme l’ús de veure a la frase “Ahir vaig veure una pel·lícula molt interessant”. El mestretites de torn és capaç de dir-te: “Si la vas veure, segur que no en deus recordar res”.

Però els usos lingüístics són més complexos i subtils, i el bon lingüista primer els observa i després els descriu. Si fem aquest exercici nets de prejudicis constatem que en un català ben genuí tendim a dir, per exemple, (1) “Aquesta pel·lícula no l’he vist”, (2) “No em molestis que estic mirant una pel·lícula”, (3) “¿Vols que mirem aquesta pel·lícula?” o (4) “¿Vols que anem a veure una pel·lícula?”

No és un ús caòtic ni arbitrari. Tendim a veure com més concebem l’experiència com un tot passat o futur. Tendim a mirar com més la vivim dins d’un present en curs. No és un criteri gaire diferent del que regeix l’ús, en frases semblants, de to see i to watch o voir i regarder. En canvi, diria que en castellà fan servir preferentment ver en les quatre frases. Per tant, és probable que l’ús de veure a les frases (2) i (3) estigui interferit pel castellà. Però a (1) i (4) no només veure és correcte sinó que mirar és estrany i poc adequat.

Un dilema semblant el planteja veure o mirar la televisió. I novament aquí el castellà ho fa diferent del català, i també de l’anglès, el francès o l’italià. “ No me molestes que estoy viendo la tele ” és l’opció preferent ( mirando no és incorrecte però sí menys estàndard i només habitual en les zones de contacte amb el català).

Per contra, en català normalment diem “Miro [estic mirant] la tele”, més en paral·lel a “ I’m watching TV”, “ Je regarde la TV ” o “ Sto guardando la TV ”. I és un ús que val la pena que no ens deixem interferir.