De vegades sembla que la literatura imita el cinema, aquest germà petit que, un cop creix, esdevé més alt, més gros, més guapo i més ric que el germà gran. El cinema pot concentrar-te en una hora i mitja una vida. I pot fer-ho de manera versemblant i alhora emotiva. En cinema i teatre funciona el que en diem el·lipsis, que permeten, sense que l’espectador es perdi, passar d’una escena a una altra sense que hi hagi entremig tot el seguit de seqüències lògiques que passarien a la vida real. I es pot fer sense necessitat del cartellet “Dos anys més tard…” per exemple. Ara ens arriba una novel·la curta, Tota una vida, de l’escriptor austríac Robert Seethaler (La Campana, traducció de Mariona Gratacòs), que l’únic que fa es concentrar en una píndola de cent pàgines una vida d’aquelles que, en una reducció absurda en diríem “normal i corrent”. Vet aquí el procés vital d’una persona, situada en un lloc i en un temps (l’Alemanya/Àustria del segle vint). Els anys passen, hi ha salts temporals obligats, hi volem veure la pel·lícula perquè no podem esperar que el joc el·líptic, tan bèstia, doni resultat en una narració curta. I, com sempre en literatura, es produeix el miracle.
No som res i ho som tot
En aquestes cent pàgines es condensa l’emoció d’una vida que són totes les vides. És terrible que algú et faci adonar de la futilitat de l’existència alhora que de la seva grandesa. De la seva enormitat des de la petitesa. I t’adones que, precisament per això, el cinema potser no hauria pogut assumir-ho. Perquè el protagonista de la novel·leta no és gens cinematogràfic. L’autor fa que sigui coix a causa dels maltractes infantils, fa que es quedi vidu (no diem res que l’editorial no digui a la contracoberta) a causa d’una allau de neu terrible i mil coses més. Però el fluid vital, com un riu, se l’emporta, ho accepta i des de la senzillesa veu passar els anys i la vida. L’anècdota argumental concreta i la valoració literària la deixem per a la ressenya professional. Avui només volíem treure a la llum l’existència d’aquesta novel·leta perquè, a diferència de les potser massa ben considerades nouvelles franceses, sovint simples exercicis d’estil a benefici de l’autor i de l’editorial, Tota una vida és una novel·la total. I en cent pàgines. No es pot demanar més.