Un tros de temps en què tot s’atura sense que s’aturi res
“El món t’espera. I tu, què esperes?”. La pregunta la llança el cartell d’una escola d’idiomes, però podria servir d’esquer per anunciar qualsevol cosa. Ens passem la vida esperant, i la vida mateixa és una espera per tornar al no-res d’on venim. “L’home és l’animal que espera, que pot anticipar la mort”, afirma la periodista alemanya Andrea Köhler a l’assaig literari El temps regalat (Angle Editorial en català, traducció de Joan Ferrarons i Llagostera; Acantilado en castellà, traducció de Cristina García Ohlrich).
Quin gran tema, l’espera. “Esperem l’altre, la primavera, els números de loteria, una oferta, el menjar, la persona adequada i Godot -enumera Köhler-. Esperem aniversaris, dies de festa, la felicitat, els resultats esportius i el diagnòstic. Esperem una trucada, la fressa de la clau al pany, el proper acte i la rialla després de la broma. Esperem que cessi un dolor i que la son ens rendeixi o que el vent amaini”. L’espera és una pàgina en blanc, un espai en què el temps conté l’alè i podem comptar cada segon.
En l’espera se’ns en va la vida, però mentre esperem tenim esperança. Godot no arribarà avui, però demà segur que sí. El teatre és espera pura: esperem el desenllaç pel qual el malvat patirà o els amants es retrobaran. Esperem que passi alguna cosa. La gran innovació de Samuel Beckett, segons el dramaturg George Tabori, va consistir a no deixar que passés res. Però, en el fons, que Godot no arribi mai és una sort.
Les expectatives solen generar frustracions
“L’espera ens fastigueja especialment quan va de bracet amb la malaltia”, observa Andrea Köhler. Esperar un diagnòstic és una tortura tan salvatge que gairebé preferiríem que ens avancessin el resultat de les proves, sigui quin sigui, per no haver d’esperar més. Però quan el resultat és dolent enyorem l’etapa agònica de l’espera: almenys llavors encara podíem esperar que el resultat fos bo. Que el tumor fos benigne.
“T’espero nit i dia... Avui he esperat tot el dia davant casa teva per poder-te parlar un minut”, diu l’amant de la Irene a la Irene en una escena de la novel·la curta Por, de Stefan Zweig (Quaderns Crema en català, traducció de Joan Fontcuberta; i Acantilado en castellà, traducció de Roberto Bravo de la Varga). I la Irene respon: “Tu esperes..., vaja... tu també”. La Irene només espera que s’acabi el xantatge que l’està matant en vida. Perquè la por no la deixa viure. La por, que és també una espera: l’espera d’un mal que potser es concretarà però que potser només és un fantasma, una idea mental.
M’ha atrapat, aquest relat del mestre Zweig. L’autor ens encomana l’angoixa del personatge, ens fa empatitzar amb la pobra adúltera que veu perillar la seva existència plàcida. El final m’ha decebut una mica però la culpa deu ser de la contracoberta, que promet “un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector”. És el que passa amb les expectatives, que ens juguen males passades. Si d’una obra n’esperem massa, tenim molts números per tastar la decepció.
Si no hi pensés tota l’estona, potser sonaria el telèfon
L’agudíssima Dorothy Parker va plasmar la tragicomèdia de l’espera en el conte Una trucada (publicat per Quaderns Crema en el volum La solitud de les parelles, traduït per Jordi Larios). La narradora negocia amb Déu, li demana per favor -“per favor, per favor, per favor”- que faci que l’home estimat li truqui. “Si no hi pensés, potser sonaria el telèfon. A vegades passa. Si pogués pensar en una altra cosa”. És el drama de l’espera: que no pots pensar en cap altra cosa. Que no pots fer res més que esperar.
