La vida és agafar aire

Sis autors sentenciats que no van parar de tossir ni de treballar

Entre els llibres remarcables que m’han acompanyat aquest any fatídic que ja és història (i quina història), n’hi ha un parell que són tan atractius com inclassificables: Inventari de coses perdudes, de Judith Schalansky, editat per Més Llibres amb traducció de Maria Bosom, al qual em vaig referir fa unes setmanes; i La plaga blanca, un assaig literari publicat per L’Altra Editorial i firmat per una dona que fa servir el pseudònim d’Ada Klein Fortuny.

M’ha costat d’agafar, La plaga blanca. La idea de llegir sobre la tuberculosi en plena no-sé-quina-onada del coronavirus em venia de gust d’aquella manera. O sigui: poc. En canvi, un cop encetat, no he pogut deixar-lo ni per agafar aire i respirar com cal amb els meus pulmons suposadament sans. L’he trobat deliciós. Quin llibre més original, més ben travat, més de bon empassar. No pots llegir-lo en diagonal ni que ho intentis: Klein ens serveix la dosi justa de cada retall biogràfic per deixar-nos amb certes ganes de més però sense embafar-nos en cap moment.

“Això no és un llibre sobre tuberculosi, és un llibre sobre la vida d’una gent connectada pel fil invisible de la mateixa malaltia”, avisa d’entrada l’autora, de qui sabem que és metge, que va néixer el 1975 i que treballa com a investigadora de malalties infeccioses. També ha fet recerca entre les cartes i papers privats de la mitja dotzena d’escriptors que protagonitzen el volum: Paul Éluard, Joan Salvat-Papasseit, Franz Kafka, Katherine Mansfield, Anton Txékhov (un metge que es negava a admetre l’evidència de la pròpia malaltia: tossia sang i s’autoconvencia que era per una vena trencada) i George Orwell. La doctora amagada rere el nom de ploma d’Ada Klein recorre al seu ull clínic per suplir amb intuïcions el que no ha trobat documentat. Unes intuïcions que els lectors donem per bones, potser perquè agraïm l’honestedat de l’escriptora en fer-nos saber que hi ha marge d’error. Per exemple, ens diu: “Per tot això, i sabent que no ho sé del cert, jo estic quasi segura que Salvat-Papasseit va tenir una amant”. No en té proves, no ho ha pogut confirmar, però tot sembla indicar que va ser així. “Salvat va ser feliç, malgrat tota la seva vida”. I ens la creiem i fins ho celebrem nosaltres també.

La gràcia d’aquest llibre és que Klein té coneixements mèdics però no n’abusa, al contrari. Més que els respectius historials clínics, li interessa narrar com vivien, com estimaven i com escrivien els sis literats tuberculosos que desfilen per La plaga blanca. I, sobretot, vol mostrar-nos que cap d’ells no va parar mai de treballar, no va perdre les ganes de treure suc als dies i als anys. “Espero durar prou per produir alguna obra prou bona -deia Mansfield-. Estic fastiguejada de gent que es mor i que eren grans promeses”.

Ada Klein té com a objectiu, i ens ho demana explícitament, que aprenguem a mirar-nos els malalts de forma més humana. Perquè darrere les malalties hi ha persones amb noms, cognoms i paraules: “Ningú dona veu als malalts, però de vegades els malalts se la prenen”.

L’autora ens explica el que sap en veu alta i sense pretensions

Un altre encert de La plaga blanca és l’estil. L’autora adopta un to distès i fa anar una naturalitat d’estar per casa en el millor sentit de l’expressió. Parla quan vol en primera persona i s’adreça sovint als lectors de tu a tu, més ben dit: de jo a vosaltres. La segona persona del plural és arriscada i s’hauria pogut fer estranya, hauria pogut quedar fora de lloc, però si no fa nosa -i diria que no en fa- és perquè la veu narradora ens posa a la seva altura, ens agafa de la mà i ens fa partícips dels seus descobriments i connexions mentals. Com si ens ho expliqués en veu alta en una llarga sobretaula amb amics de les que ara -i mentre duri la primera gran plaga del segle XXI- és preferible evitar.