BarcelonaAixí com es coneixen tres reis del terror clàssic (Bela Lugosi, Boris Karloff i Lon Chaney), tres són també els reis del terror següent (Christopher Lee, Peter Cushing i Vincent Price; aquests van convertir la foscor dels seus predecessors en gòtic de culte, diguem-ne gòtic flamíger, ja que era un gòtic tardà, decoratiu i, tot que clàssic, nouvelle vague igual que la seva època). Així mateix, tenim tres reis a la república del blues. Sempre que els reis arriben de tres en tres, esclata l'epifania. Les pel·lícules de por i el blues formen part de les epifanies que un té a la vida. Els reis del blues, són, tal com el seu mateix nom indica, Albert King (el bluesman per excel·lència del segell Stax), Freddie King (feia dos metres d'alçada; però la seva contundència no tan sols era física, sinó que arribava fins al seu so, el qual l'havia exercitat tocant la guitarra amb petites orquestres, i aquesta energia va ser la qui el va precipitar finalment cap al blues rock) i B.B. King (qui va ser al blues elèctric el que Louis Armstrong al jazz, és a dir, un sinònim humà, encara que no la paraula exacta, això succeeix principalment perquè les paraules es fan malbé amb l'ús).

De la mateixa manera que tothom ha volgut, en un moment o un altre de la seva vida, portar la camisa tan bé arromangada com Peter Cushing, també tots els afeccionats al blues han pretès algun cop tocar la guitarra a la manera de B.B. King. Ningú mai ho ha aconseguit. En qualsevol cas, és el pitjor que podria passar-li a un guitarrista, tocar igual que un altre, i més encara, igual que qui es va inventar l'estil. Això li va succeir a Frank Marino amb Jimi Hendrix. A la literatura ocorre el mateix. Amb 16 anys, Victor Hugo (l'Armstrong, el B.B. King de les lletres franceses), deia: "Je veux être Chateaubriand ou rien". Si Hugo hagués estat Chateubriand, però, no hauria estat res. Per aquesta raó, el guitarrista Raimundo Amador, un dels nostres més cèlebres amics de B.B. King, el que li va copiar al mestre va ser la manera de portar els bigotis i no pas la manera de tocar. Umbral li va copiar el tall de cabells a Baudelaire. A Cushing, l'han pres sovint com feia de Sherlock Holmes. Però ho feia tal com ho explicava Conan Doyle als llibres. Aquesta és la importància de llegir els clàssics.