El problema seria escriure sense voler anar al fons
“Com amb la resta d’aspectes de la narrativa, la clau per escriure bons diàlegs és la sinceritat. I si les paraules que poses en boca dels personatges et surten amb sinceritat, descobriràs que t’exposes a rebre moltes crítiques -diu Stephen King a Escriure. Memòries d’un ofici (L’Altra Editorial, traducció de Martí Sales)-. Hi ha gent que no vol sentir la veritat, i tant, però això no és problema teu. Sí que ho seria pretendre escriure sense voler anar al fons”.
Al cap d’unes línies, King insisteix: “Tot el que he explicat sobre els diàlegs es pot aplicar a la construcció de personatges. Es tracta, ras i curt, de parar atenció al comportament de la gent que t’envolta i explicar la veritat del que has vist”.
Abans, el mestre ja ens havia donat el següent consell: “Ara ve la gran pregunta: de què escriuràs? I la resposta, igual de gran: del que et vingui de gust. El que sigui... mentre sigui de veritat”.
Resulta curiosa aquesta reiterada apel·lació a la veritat provinent d’un autor de terror contemporani, ciència-ficció i fantasia. Però diria que ja ens entenem. Només allò que s’escriu des de la veritat respira veritat, es percep com a tal. Només així els lectors s’ho creuen.
No ens hem de resignar al domini de la postveritat
Què és la veritat? Aristòtil ens la presentava així: “Dir del que és que no és, o del que no és que és, és fals, mentre que dir que el que és és i el que no és no és és veritat”. Una definició òbvia -però potser un pèl enrevessada- que no sempre serveix per destriar el gra de la palla, perquè la veritat és fàcil d’amagar, distorsionar i manipular. La veritat no és ni pura ni simple, costa de verificar, però això no vol dir que hi hàgim de renunciar ni que ens hàgim de resignar a un món dominat per l’anomenada postveritat. Ho conclou el filòsof britànic Julian Baggini a l’assaig divulgatiu Breve historia de la verdad (Ático de los Libros).
La gent se segueix indignant tant com sempre amb les mentides, i això indica que seguim confiant en la veritat. Segons Baggini, parlar d’una societat ancorada sense remei en la postveritat és prematur i erroni: “Ni tan sols estaríem parlant de postveritat si no creguéssim que la veritat és important”. El filòsof detalla deu tipus de veritats (eternes, d’autoritat, esotèriques, raonades, empíriques, creatives, relatives, poderoses, morals i holísiques) i ens anima a protegir el valor comú que atribuïm a la veritat, les virtuts que ens ajuden a identificar-la.
Una certesa és que estem vius i que deixarem d’existir
Descartes va pronunciar la veritat fonamental, el famós “Penso, per tant existeixo”. Vet aquí una certesa interior ferma, inqüestionable. També és una certesa que tard o d’hora deixarem de pensar i, doncs, d’existir. Som mortals i en som conscients, som capaços d’anticipar la pròpia mort. En paraules de Joan-Carles Mèlich, “som finits perquè som éssers no solament que morim, sinó que sabem que hem de morir”. La finitud és la noció a partir de la qual Mèlich desplega el seu pensament, que passa, per exemple, per distingir ètica i moral -“En el nazisme hi ha molta moral i no hi ha gens d’ètica”- i per defensar una ètica de la mala consciència i de la culpa. No li interessen les religions ni filosofies que pretenen tranquil·litzar-nos i netejar-nos la consciència.
“La meva és una filosofia del foc i de les ombres, una filosofia de la incertesa”, diu Mèlich a Contra els absoluts (Fragmenta), un llibre que recull converses mantingudes amb l’editor Ignasi Moreta. En subratllo -entre moltes altres- una idea que em ressona endins, que em sembla veritat: cap ésser humà ha trobat mai el paradís, però sí que n’hi ha que han creuat les portes de l’infern. I alguns n’han tornat.