Qui diu que cal entendre les coses per poder-les valorar?
La llibretera Florence Green pregunta al senyor Brundish si troba aconsellable que faci una primera comanda de dos-cents cinquanta exemplars d’una novel·la polèmica: Lolita, de Vladimir Nabokov. “No l’hi consulto des d’un punt de vista comercial, això no estaria bé. El que m’agradaria saber és si vostè creu que és un bon llibre i si faig bé de vendre’l a Hardborough”.
La resposta: “Jo no dono tanta importància com vostè a les nocions del bé i del mal. He llegit Lolita, com em va demanar. És un bon llibre i, per tant, hauria d’intentar vendre’l als habitants de Hardborough. No l’entendran, però serà millor així. Entendre les coses fa que la ment es torni mandrosa”.
Ho he fet al revés, aquest cop: vaig veure primer la pel·lícula d’Isabel Coixet, i tot just acabo d’acabar el llibre en què es basa: La librería, de Penelope Fitzgerald (en una preciosa edició commemorativa publicada per Impedimenta, traduïda a l’espanyol per Ana Bustelo i amb un postfaci del gendre de l’autora, Terence Dooley: un regal magnífic, aquest volum, per als qui estimen els llibres per dins i per fora).
Confesso que passava pàgines amb ganes d’arribar a l’escena en què Edmund Brundish confirma a la Florence -a qui només sé imaginar amb la cara de l’actriu Emily Mortimer, per allò d’haver vist abans la pel·lícula- que ha de vendre Lolita, perquè n’havia apuntat la resposta al Verdi (vaig al cine amb una llibreta on escric a cegues les frases que em criden l’atenció) i m’havia ressonat durant dies.
Entendre les coses fa que la ment es torni mandrosa. Potser sí. El que és segur és que no cal entendre-ho tot per poder-ho assaborir. El misteri té el seu encant, la seva raó de ser. Tampoc entenem gaire la vida, ens falta perspectiva o què sé jo, i bé que intentem treure’n profit.
El món es divideix entre exterminadors i exterminats
“Diuen que està a punt d’obrir una llibreria -comenta algú a Florence Green al principi de la novel·la-. Això vol dir que no li importa afrontar reptes inversemblants”. El que passa és que ella, vídua i addicta a la lectura, necessita un projecte per sentir-se viva, i es troba en la fase de voler creure que tot és possible: “S’havia enganyat a si mateixa en deixar-se convèncer per un moment que els éssers humans no es divideixen en exterminadors i exterminats, amb els exterminadors tendint a col·locar-se en el lloc dominant així que poden”.
Els exterminadors saben moure fils, i n’hi ha que només arriben a ser alts tallant el cap als altres. Però la solució no és acotar el cap sinó mantenir-nos fidels al que som, al que ens mou. Tant si es tracta de vendre llibres com de caçar papallones.
L’escriptor que també hauria estat feliç fent d’entomòleg
Com és sabut, Vladimir Nabokov era un apassionat de l’entomologia. Així ho va explicar a Bernard Pivot: “Concebo una altra vida en què jo no seria novel·lista, inquilí feliç d’una ivoriana torre de Babel, sinó algú igual de feliç però d’una altra manera, que ja he temptejat: un entomòleg que caça papallones a l’estiu, en països fabulosos, i a l’hivern classifica els seus descobriments al laboratori d’un museu”.
El llibre Cinquanta moments literaris (Bridge), escrit per Antonio Iturbe i il·lustrat per Jordi Lafebre, recrea una caiguda de Nabokov en plena excursió entomològica. Un matrimoni l’ajuda a aixecar-se i l’acompanya a l’hotel on viu. La dona li pregunta què coi feia amb una xarxa a la mà. “Les coses que avorreixo són senzilles: l’estupidesa, l’opressió, la guerra, el crim, la crueltat. Les que estimo, també: escriure i caçar papallones”.