Quan la pèrdua de les paraules es converteix en un llibre commovedor

Barcelona"El pare feia cims, sempre en va fer. Prenia un camí i enfilava amunt, sense mirar enrere. Amunt." Aquest és l'inici d'un dels llibres més bonics i commovedors que he llegit últimament. Cristina Masanés comença així Marxarons (L'Avenç), però de seguida, molt poques línies després, fa un gir: "Quan vaig entrar a la unitat de cures intensives, no hi havia ningú." I és que el llibre lliga molt bé aquestes dues coses: Masanés ens parla de la travessia que va haver de fer el seu pare, quan, amb 67 anys, va patir un vessament cerebral i va perdre la capacitat de parlar. Alpinista apassionat, havia fet molts cims, però ara li tocava intentar conquerir-ne un de molt difícil: recuperar la parla estava a l'altura de coronar l'Everest. El paral·lelisme funciona molt bé al llarg de tot el llibre: "Viatgers i caminants ho saben: quan no hi ha un terreny fressat, cal obrir-ne un de nou. Com sigui."

Això és exactament el que van haver de fer. Si no es podien comunicar amb llenguatge –el seu pare ja no tenia les paraules– havien de buscar maneres noves per fer-ho. L'autora explica com va ser la cerca d'aquest lloc comú, i entenem la importància d'un gest, d'una mirada, d'una carícia. Seguim la travessia logopèdica, i Masanés ens parla de com es fa la construcció del llenguatge, que comença quan som petits. Una cosa que em va impressionar especialment és el moment en què explica com el seu pare havia de tornar a aprendre a parlar, amb els mateixos recursos que els nens, però amb una diferència: "El pare s'apropava al llenguatge amb un llast insalvable, amb la càrrega d'una expectativa, des de la consciència d'haver perdut un món i amb el desig de recuperar-lo". Els nens no saben què els espera, però la desesperació, la frustració de saber tot el que has perdut, de no poder recuperar-ho, devia ser terrible.

Esforçar-se sense resultats

També per a la família: Marxarons explica el procés del pare, però també és la crònica d'un acompanyament, ple de dubtes, d'incerteses, de tristeses que l'autora no especifica, però que es llegeixen entre línies. Parla de mentides que volien animar el pare, que s'esforçava sempre, sense resultats. Humor, cava, muntanyes i un gos, el gos del pare, van ajudar a la resistència, que devia ser dura. Em sembla que, com a lectors, hi podem reconèixer l'experiència d'acompanyament, d'altres malalties o circumstàncies, i el neguit de com ser-hi, de com fer-ho, de no defallir.

Hi ha molta dignitat i molta tendresa en la manera com Masanés parla del pare: "El sentim plorar", i no cal que digui res més. Mentre ens parla del procés per recuperar la parla, de totes les preguntes que han d'intentar respondre (allò que no s'anomena deixa d'existir?, és possible imaginar un món sense noms?, s'ha de renunciar a la comunicació sense paraules?), Masanés fa el retrat d'un home nascut el 1935, "d'una generació que va aprendre a escriure mentre es perdia una guerra". M'ha agradat molt aquesta part, també com parla de l'avi, que va deixar el camp per la ciutat i a qui fer pa va salvar de la guerra. Amb molt poc, Masanés dibuixa un univers. Quan vaig tancar el llibre, vaig pensar dues coses. La primera, que quina manera tan bonica de transmetre'ns la bellesa i la màgia del llenguatge, de fer-nos apreciar una cosa que a vegades donem per descomptada. I la segona: com ha pogut posar tantes coses en un llibre tan petit?