Un túnel del temps a Barcelona
Barcelona té 73 barris, alguns uns grans desconeguts. Barris on viuen potser 20.000 persones. Cadascun amb la seva idiosincràsia, la seva història, la seva gent. Algú sap on és Sant Genís dels Agudells? Sona a poble del Pirineu, oi? Doncs no, és a la falda del Tibidabo. Al cor de la ciutat també n’hi ha que passen discretament. Per exemple el barri de Sant Pere, que potser us sona pel triplet de carrers paral·lels de Sant Pere Més Alt, Mitjà i Més Baix. En sabeu res més? Aquests carrers sinuosos són el nucli d’un sector de la ciutat antiga, de vies estretes i humides, d’olors intenses, de memòria densa però oblidadissa. Fan frontera per dalt amb el senyorial Eixample. Segurament és el sector del Gòtic menys gòtic, menys acaramel·lat, i tanmateix més medieval. Forma una unitat amb Santa Caterina i la Ribera. Els turistes tendeixen a anar cap als darrers dos. De la part de dalt no acostumen a caminar més enllà del Palau de la Música.
Si voleu immergir-vos en la vida de Sant Pere ara ho podeu fer de la mà de la novel·laEl passatge de Maria Carme Roca, premi Santa Eulàlia 2025. Us transportarà al tombant del segle XIX al XX, quan Barcelona feia el salt a la modernitat, queien les muralles i la ciutat iniciava el camí cosmopolita que ens ha portat al moment contradictori en què som avui, estabornits de tant d’èxit. El tret de sortida va ser primer el Pla Cerdà i després l’Exposició Universal del 1888 on hi havia hagut la infame Ciutadella, veïna de Sant Pere.
Menestral i preindustrial, de tallers tèxtils –brodadores, sargidores, planxadores–, d’oficis perduts, de bullici humà i comercial, Sant Pere era un aiguabarreig de classes socials. Aquest caràcter mixt s’ha mantingut. Avui la mescla és alhora de nivells econòmics i de cultures: hi trobes des d’oratoris musulmans fins a tallers d’artistes, des de luxosos pisos turístics fins a infrahabitatges on malviuen immigrants acabats d’arribar. Perquè se m’entengui, ravaleja, però és més tranquil i solitari que el Raval. Cada matí el travesso per anar a la feina, normalment en bicicleta. Si plou ho faig a peu i és llavors quan passo pel passatge que dona títol al llibre de Maria Carme Roca, una autora que a força de feina i d’anys s’ha fet un lloc en la literatura catalana. Nascuda al call, per a ella Barcelona és més que un escenari literari: és la seva intimitat vital.
El passatge en qüestió, dit de les Manufactures –havia tingut altres noms–, va de Trafalgar –abans carrer de l’Hort d’en Favà– a Sant Pere Més Alt. Té unes escales de baixada que et transporten en el temps: del segle XX al XIX i més enrere. Avui la major part l’ocupen un hotel –l'Urban– i un restaurant –Flash & Kale Passatge–. Fa un parell de dècades era ple de botiguetes i tallers decadents, tot molt xaró. Encara ara, a l’entrada per Trafalgar, alguns dies s’hi instal·la una florista, record del comerç menut d’altre temps.
El passatge el va construir el 1878 l’industrial tèxtil Joan Cirici. Maria Carme Roca li ha insuflat vida i memòria. I l’ha agermanat amb l’altre passatge proper que connecta els mateixos carrers: el de Sert, més senyorial. La protagonista del llibre és la Regina, una òrfena que acaba servint a casa dels Sert, on el fill petit, Josep Maria, futur pintor muralista, és el rei de la festa. Com aquella Barcelona que despertava i s’obria al món, Sert acabaria triomfant als Estats Units, decorant amb la seva característica grisalla historiada el Rockefeller Center i l’hotel Waldorf-Astoria de Nova York. També la catedral de Vic i el Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona. Per cert, no el confongueu amb el Sert arquitecte, Josep Lluís, el seu nebot, més d’esquerres i artísticament racionalista. Autor de la Fundació Miró, que va ser durant anys factòtum de l’arquitectura mundial com a degà de Harvard, a Boston.
Els Sert van sortir de Sant Pere, d’aquella Barcelona que trencava les pròpies costures, la de la Renaixença i el Modernisme, la dels cors corals i el teatre, la de l’anarquisme i Torres i Bages, la del catalanisme i l’higienisme. D’allí venim tots.