Un tresor a l’abast de tothom
Una reflexió sobre l’art que és alhora una carta d’amor
Una amiga que escriu molt bé publica una reflexió sobre el temps que en realitat, diu, és una carta d’amor. Potser no hauria calgut que ho especifiqués: em sembla que tot el que fem perquè sí, perquè ens surt de dins, ni que sigui un autoencàrrec, és en certa manera una carta d’amor. Ho penso llegint l’edició ampliada -amb l’excusa del desè aniversari- d’ El arte, de Juanjo Sáez (Astiberri). Un volum sobre l’art que és alhora una carta d’amor a la mare del dibuixant. “Vaig fer aquest llibre per retenir la mare al meu costat i que no se n’anés mai”, confessa a l’epíleg. La mare del Juanjo se’n va anar; el llibre la manté viva.
He descobert El arte amb deu anys de retard, però el cas és que l’he descobert -i el temps és relatiu, què us he d’explicar-. És un còmic que desprèn honestedat, i juraria que és per això que ha funcionat tant. Juanjo Sáez va per lliure, diu i dibuixa el que pensa i ens ho sap transmetre. A El arte, les converses imaginàries amb la seva mare -aleshores malalta de càncer- li serveixen per no perdre de vista els lectors. Sáez s’adreça al públic normal i corrent, no pas als experts en art. Vet aquí un encert, crec: treballar per a la gent en lloc de treballar per al sector. En el gremi de la cultura, l’endogàmia s’hi passeja amb ganes i ens sol fer un mal favor.
La sort que no el comparessin amb el germà “normal”
“Mama, l’art és un tresor que ens han robat -denuncia Sáez en una de les converses inventades amb la dona que el va dur al món-. Només els “intel·lectuals” [les cometes són seves] poden gaudir del tresor. Han tancat l’art en un cofre de coneixements, per obrir-ne el pany cal haver llegit molt. Però qualsevol persona mínimament sensible pot saltar-se el pany i obrir el tresor”. Aquestes pàgines contra els intel·lectuals acaben amb un contundent “aneu-vos-en a la merda, nosaltres som més”.
Juanjo Sáez vol que l’entengui tothom, però la seva motivació íntima a l’hora de fer aquest llibre era que l’entenguessin a casa seva. Ho explica en una entrevista a Jot Down : “Vaig néixer en una família obrera on ningú s’havia dedicat a dibuixar ni res d’això, i es preguntaven d’on ha sortit aquest. Cadascú neix on neix, amb una vocació que no saps d’on surt però que a la vegada et fa sentir incomprès a casa, ets el rar. Jo vaig tenir sort de no tenir germans i que no em comparessin amb el germà normal”.
Quan la ficció et salva d’un món en què no encaixes
El cantant Jose Luis Algar va penjar fa uns mesos a les xarxes la següent declaració: “Les persones a les quals feies bullying i pegaves a l’escola som els que fem els llibres, pel·lícules i discos que escolteu. És la venjança dels inadaptats, els rars, els maricons, els freak s... La gent que no encaixava i calia silenciar a cops. I ara ens escoltareu per nassos. Més encara, ens admirareu. Ens fareu guanyar”.
D’acord: no cal haver estat víctima de bullying ni de maltractaments per tenir o adquirir sensibilitat artística. Però tampoc és casualitat que Juanjo Sáez dediqui unes vinyetes als marginats, als nens que no acaben de trobar el seu lloc: “Quan ets petit i et sents diferent vols ser igual que els altres, però quan ets una mica més gran aquest sentiment es transforma en orgull”.
La protagonista de l’esplèndida novel·la gràfica Jane, el zorro y yo (Salamandra), amb text de Fanny Britt i il·lustracions d’Isabelle Arsenault, també se sent lluny de tot. A l’escola esdevé diana d’insults i burles. De campaments li toca dormir a la tenda de “les marginades”. Sort de la literatura, que la salva. Sort que la ficció, a diferència de la vida, pot tenir un final feliç.