Les tres morts de Gerardo Pisarello

Quan tenia 5 anys, el petit Gerardo va veure com uns encaputxats entraven a la seva habitació i s’enduien el seu pare en calçotets i sense ulleres. Va ser l’últim cop que el va veure. La mare li va dir que havia mort d’un atac de cor. Ell s’ho va creure. Un imperatiu autoengany. Fins que als 23 anys va trobar el paper que certificava que havia patit "traumatismes diversos". Aquell advocat i polític havia estat torturat i assassinat per la dictadura argentina. Això passava a San Miguel de Tucumán el 24 de juny del 1976, un dia després que li nasqués un altre net a aquell pare-avi. El Flaco Pisarello havia gosat defensar els presos polítics després del cop d’estat del general Videla de tres mesos abans, el 24 de març d’aquell any. Ara fa mig segle de la infàmia.

Aquesta mort ha marcat el destí de Gerardo Pisarello, el petit d’una família a qui van voler protegir de la barbàrie, esborrant-la. Ell havia de tenir el dret a començar de zero, sense traumes. Però ha estat ell qui ha acabat seguint les passes polítiques del pare. Quan la mare, la mestra Aurora Prados, l’Aurorita, el veia moix, li deia: "Salta del llit, somriu i ensenya les dents, Gerardito!". Així ho ha fet. És la cita que obre i tanca l’obra autobiogràfica Sota aquest cel que s’obre. Viatges, amor i revolució, que la setmana que ve arriba a les llibreries.

Publicada per l’històric segell mexicà Fondo de Cultura Econòmica, surt simultàniament en castellà (la llengua en què l’ha escrit) i català (la llengua dels seus fills, el Dani i la Lua, i la seva d’adopció; en traducció d’Eva Pallarès). És un llibre emocionant, un viatge de tornada a l’Argentina per retrobar-se amb la memòria del pare, però també per mirar de superar les recents i quasi simultànies morts de la seva dona, Vanesa Valiño (de càncer), i de la seva germana gran, la Tatá (d’un atac de cor fulminant). Dols superposats. Viatge enmig d’una tempesta de cendra amb música de Bob Dylan, Silvio Rodríguez, la Oración del remanso de Jorge Fandermole i Atahualpa Yupanqui (a la casa del qual s’aturen), i evocant el Lorca encarnat pel seu amic Juan Diego Botto, fabulós actor i també fill d’un assassinat de la dictadura.

Es fa seu Martí i Pol: "Camina. Hi ha gent / per fer-te companyia. / No et refusis a cap / dels horitzons que et criden". Acompanyat de dos amics també amb familiars represaliats per la dictadura, el Mario (va perdre el pare i la mare; ell és un activista social sense partit) i la Nati (encara té una tia desapareguda; ella és una feminista militant i sindicalista del món de l’aeronàutica), emprenen un viatge en cotxe de Buenos Aires –on es manifesten al carrer contra les retallades de Milei, esclar– a Tucumán, 1.300 quilòmetres. Sense por, disposats a fer memòria "en aquest món tan esgavellat que ens acull": "Un món sovint tan ferotge i, alhora, tan ple de bellesa i de vida".

Viatgen cap al nord i cap a les profunditats de si mateixos. Recorden, es pensen. A la mort del pare, amb les tres germanes grans emancipades, el Gerardo i l’Aurorita van ser acollits a casa una tia, on "com a moltes llars argentines, es passaven per alt els abusos comesos per la dictadura, o fins i tot es justificaven". "En futbol, el meu pare era del Boca. A mi em van fer del River. Ell vivia el compromís polític i social. A mi em van inculcar l’antipolítica. Vaig créixer i em vaig configurar enmig d’aquesta singular bastardia, fill de la dignitat persistent de la mare i del fantasma proscrit del pare", escriu. Va estudiar la primària en una escola pública, després als salesians, va poder anar a la universitat a Berkeley i va fer el doctorat a Madrid. I d’allí, a Barcelona.

"He convertit Catalunya en la meva petita nació adoptiva. Però, en el fons, i per caràcter, soc com el Quixot, un entusiasta de tots els pobles peninsulars i de la seva bona gent: basca, gallega, asturiana, castellana, portuguesa, i sempre lluny, això sí, de les definicions arrogants i impositives de lo español». Per citar només dos noms, és amic del nacionalista gallec Xosé Manuel Beiras i del senador de Bildu Gorka Elejabarrieta. I, de nou sobre el seu arrelament català, afegeix: "Molts dels meus ideals de llibertat i igualtat han trobat inspiració en la història de la Catalunya rebel", diu citant des de Frederica Montseny fins a Lluís Companys i, més cap aquí, el pacifista cristià Arcadi Oliveres, "que estimava molt la Vane i el qual tots dos admiràvem".

Duu també, esclar, les Amèriques al cor. Va poder conèixer el savi president uruguaià Pepe Mujica a la seva modesta chacra, va enamorar-se de Mèxic en els anys que hi va donar classes universitàries i voldria exhumar la seva soterrada identitat quítxua i aimara. Fins i tot se sent africà: la seva família va viure uns anys a Tanzània, on el pare va ser ambaixador. El seu president, Julius Nyerere, propugnava una via comunitària al socialisme a través de la ujamaa, "que en suahili vol dir més o menys fraternitat". O, potser, en el llenguatge polític d’aquest Gerardo indoafroamericà, seria frenteamplismo.

Amb la Vane, la Tatá i el Flaco Pisarello al cor, el Gerardo arriba al final del viatge, Tucumán, calle Las Piedras, 772. Les absències es fan presents, també la de la mare que "ens va omplir d’afecte i de protecció perquè el ressentiment no s’apoderés de nosaltres". Al costat dels morts estimats, una pacient impaciència el manté viu. El viatge continua.