HE LLEGIT NO SÉ ON

Els trens no s’esperen

Els trens no s’esperen / EFFIGIE/LEEMAGE Zoom

Tothom se n’ha d’anar de casa, més tard o més d’hora

“Ja saps com són, els trens. No s’esperen”. Ho diu el pare a la Mary. La mare també insta la filla a afanyar-se cap a l’andana número tres. Quan la Mary s’atura i diu que no, que encara no es veu preparada per emprendre el viatge, els pares li donen l’empenta final. “Tothom ha de marxar de casa, algun dia. Tothom se n’ha d’anar, més tard o més d’hora”. I ja són tots tres dins del tren: els pares, per ajudar-la amb la maleta; ella, per anar-se’n qui sap on.

Els passatgers dels vagons tenen alguna cosa estranya. La majoria no semblen preocupats per estar anant allà on van. Ho accepten amb resignació. Bé que han comprat ells el bitllet, i han escollit el tren, i la via. No se’n preocupen, de la destinació, fins que els arriba l’hora. Fins que arriben al novè regne.

Mary Ventura i el Novè Regne és un relat inèdit de Sylvia Plath (1932-1963) que s’ha publicat ara per primer cop a tot el món. Un relat inèdit de Plath: poca broma. Un conte escrit el 1952, mesos abans del seu primer intent de suïcidi. Un conte al·legòric -ella el va descriure com “vagament simbòlic”- que aquella noia de vint anys va enviar a la revista Mademoiselle perquè el publiquessin, però l’hi van rebutjar. Al cap d’un parell d’anys l’autora va revisar la història, la va escurçar i li va donar un toc menys sinistre. I aquella obra original va quedar en un calaix, al costat de la nota de rebuig. No ha estat fins que l’ha trobada la crítica i acadèmica Judith Glazer-Raymo, fent recerca entre els arxius de Plath, que s’ha sabut que el conte existia. Ni tan sols els hereus de la poeta en tenien constància.

Un viatge sense retorn cap al regne de la voluntat congelada

Cap on avança el tren que ha agafat Mary Ventura? Se’ns diu que és una línia sense trajectes de tornada, com la vida mateixa. És un tren cap al no-res, similar al comboi imprevisible en què viatgem tots plegats? És un tren cap a l’edat adulta, cap a la maduresa? Un tren que s’endinsa en la ment humana, en la bogeria? Per què la dona del seu costat es refereix al novè regne com “el regne de la voluntat congelada”? Com és que només la Mary s’adona que cal fugir abans d’hora d’aquell viatge sense retorn? Intuïa llavors Sylvia Plath que al cap de poc miraria ella de fugir abans d’hora de la vida?

El conte rescatat de l’oblit (publicat en català per Periscopi, amb traducció de Marta Pera Cucurell; i en castellà per Random House, amb traducció d’Eugenia Vázquez Nacarino) ens parla de les imposicions familiars i de la llibertat individual. Quan la Mary al·lega que ella és allà per culpa dels seus pares, la dona li diu: “Però tu vas permetre que et compressin el bitllet. Vas permetre que et deixessin al tren, oi? Ho vas acceptar i no et vas rebel·lar”.

Mary Ventura és una mena d’avantsala d’Esther Greenwood

Com observa la poeta Míriam Cano a l’epíleg de l’edició catalana, és difícil deslligar la lectura d’aquest relat breu del que sabem avui sobre la vida de l’autora. “No puc evitar pensar que la Mary Ventura que s’escapa del regne congelat és, salvant totes les distàncies, una avantsala de l’Esther Greenwood”, escriu Cano. Tant la Mary com l’Esther viatgen cap a un lloc inhòspit. A Greenwood ja la coneixem: és la narradora i protagonista de La campana de vidre, la primera i única novel·la de Sylvia Plath. I avui tenim l’oportunitat de retrobar-la (convé tornar-hi de tant en tant), perquè Periscopi n’acaba de treure una nova edició, traduïda també per Marta Pera i amb un epíleg de Marta Pessarrodona. M’hi aboco com aquell qui corre per no perdre el tren: “Va ser un estiu xafogós, estrany, l’estiu que van electrocutar els Rosenberg, i jo no sabia què hi feia, a Nova York”.