Quan es trenca l’equilibri
Una autora tardana que escriu des de i sobre la maduresa vital
Avui no sembla gaire adequat parlar de dones que necessiten un home al costat per saber ben bé qui són. Tampoc estan especialment de moda les novel·les de tall clàssic que retraten gent madura de classe mitjana –blanca, heterosexual, previsible– amb problemes del Primer Món, novel·les burgeses en què no passa res més que la vida i les complicacions que porta incorporades. Però tots som esclaus de la pròpia biografia i potser només podem escriure bé –realment bé– sobre allò que coneixem de primera mà. Tessa Hadley (Bristol, 1956) va passar una dècada llarga escrivint sobre temes grossos com els escriptors que admirava –ella esmenta Nadine Gordimer–, però col·leccionava rebutjos editorials. “Després em vaig anar centrant en coses més modestes, i assumint que d’allò sí que en sabia”, explica. I la va encertar.
Hadley tenia 46 anys quan va publicar una primera novel·la. Ara ha arribat a l’edat oficial de jubilació amb un currículum literari format per set novel·les, tres llibres de relats i un bon gruix de lectors. M’acabo d’afegir al grup de gent que ha descobert aquesta escriptora tardana i ho he fet amb la seva setena novel·la, la primera que es publica aquí: Cap al tard, una obra del 2019 publicada per Edicions de 1984 en català (traducció de Mercè Ubach) i per Sexto Piso en castellà (traducció de Magdalena Palmer). Narra la història de dos matrimonis amics que ho han tingut tot prou fàcil fins que, passat els cinquanta anys, un dels homes –el personatge més agradable dels quatre– es mor de sobte i s’emporta a la tomba el fil que mantenia equilibrades les relacions entre ells. Els tres supervivents –i les dues filles ja adultes, una de cada matrimoni, que són grans amigues– hauran de redibuixar els respectius camins, prenent decisions que no haurien imaginat mai (o sí?) abans de l’atac de cor mortal. “Sense en Zachary, la nostra vida es veurà abocada al caos –pensa la Christine poc després de saber la notícia–. De tots nosaltres, ell és l’únic que no ens podíem permetre de perdre”.
Les dones de Cap al tard han estudiat, s’han construït a si mateixes, s’han volgut distanciar de les seves mares, però a l’hora de la veritat s’adonen que no són tan diferents de la generació precedent. No tenen gaire traça ni per ser felices ni per espolsar-se del damunt la síndrome de la impostora. I els homes (més ben dit, l’home que queda viu) ja no són masclistes desacomplexats però, en el fons, no acaben de valorar ni d’admirar intel·lectualment les dones que tenen a prop. Tessa Hadley ens obre amb elegància la porta i ens convida a espiar la intimitat dels personatges, de manera que podem anar empatitzant ara amb l’un, ara amb l’altre.
Mos estimàvem, mos destrossàvem mútuament ses vides
“¿Això serà el meu final? –es pregunta la Lydia quan tot just acaba d’enviudar–. ¿És que en Zachary defineix la meva persona, el que soc? No ho crec. Però potser haig de canviar de parer. No m’havia pres mai la molèstia d’imaginar-me sense ell. No he fet mai res sense ell, almenys durant anys. Soc una incompetent. No sabria ni com pagar els impostos. No sé conduir”.
A part d’anar mostrant com es destrossen mútuament les vides després de la mort d’en Zach, la novel·la repassa l’evolució dels vincles entre les dues parelles al llarg de les tres dècades anteriors, incloses escenes com la d’aquella nit, regada amb licor de pètals de rosa, que van tenir l’oportunitat d’embolicar-se tots quatre alhora.
Cap al tard aborda el compromís amorós, la fidelitat i la lleialtat. L’amistat. L’art. L’ambició. La pèrdua. La impossibilitat de tornar enrere. Les renúncies. “No es podia tenir tot: tota la saviesa de la vida es reduïa a això. Tinguessis el que tinguessis, sempre era en comptes d’una altra cosa”.