La traductora que es queixava de la llengua dels altres

BarcelonaFa un parell de setmanes es va fer viral un vídeo que encara m'apareix a les xarxes. No sé si l'heu vist: és l'actuació d'un còmic alemany, que es diu Shahak Shapira, a Barcelona. Parla amb una noia del públic, en anglès. El vídeo comença quan ell li pregunta si ara ella viu a la Ciutat Comtal, i la resposta és "Sí, malauradament". Shapira li demana que s'expliqui, i ella es queixa que la gent només parla català. Ell se sorprèn, li pregunta on viu. "A l'interior de Catalunya". L'humorista és ràpid: "Em sembla que el problema el tens tu. No pots arribar a un lloc i preguntar «I com és que parleu la llengua que se suposa que es parla aquí?»" La gent riu. Shapira encara vol saber a què es dedica. "Soc traductora". L'humorista té els ulls fora de les òrbites. Fa algun renec, i li diu: "Ets traductora i et queixes que la gent parli català? L'únic motiu pel qual tens feina és que ells no parlen anglès!" 

Quan vaig veure el vídeo, a part d'adonar-me que estava aplaudint Shapira per dir una cosa d'absolut sentit comú –que, a casa seva, la gent parla la llengua de casa seva–, vaig pensar que mai encarregaria una feina a aquella traductora. Perquè l'humorista té raó, hauria de ser conscient que si ella té feina és perquè hi ha gent que no parla anglès, però per a mi hi ha una cosa que va més enllà d'això, que em sembla encara més important. Ser traductor vol dir treballar amb la llengua. Per tant, entenc que l'has d'estudiar, l'has de conèixer bé, t'ha d'interessar; t'ha de seduir, fins i tot, i t'hi has de divertir. Jo no soc traductora, i potser m'equivoco, però sempre he pensat que, per ser-ho, cal tenir una relació especial amb la llengua (amb les llengües). Una certa sensibilitat, un respecte, un saber percebre les sonoritats; és una cosa potser intangible, perquè em costa explicar-la, però que per a mi és indissociable de la feina dels traductors. Especialment dels traductors literaris, esclar, però m'atreviria a dir que és una predisposició, una estima, un acostament curós i ple de curiositat, que fa millor la feina en tots els camps de la traducció. Perquè, en una traducció, no només hi ha paraules. Aquesta idea la retinc d'una frase del discurs que va fer la traductora Dolors Udina quan va rebre, fa pocs mesos, el Premi Nacional de Cultura. Una mica abreujada, és aquesta: "La realitat és que, qui tradueix, no tradueix només paraules, sinó tota una cultura". I com es fa, això, si no tens estima per la llengua? Per la teva, o per la dels altres.

La Marta Pera Cucurell no va parlar explícitament del fet de traduir, dimarts, quan va recollir el seu merescudíssim premi Ciutat de Barcelona (bravo!) per la traducció d'Orlando, de Virginia Woolf (Viena). Tot i això, la manera com va parlar del que representa Orlando, del cant a la llibertat que suposa, em va recordar la frase d'Udina. Pera Cucurell condensava en les seves explicacions tota aquesta cultura que els bons traductors saben percebre, capturar, reescriure i transmetre'ns. Els bons traductors, aquells que, per començar, no es dediquen a menystenir la llengua dels altres.