Tornen els estoics

Com que les coses van mal dades i sembla que les pensions no s'apujaran a causa d'estratègies insòlites, molta gent comença a rellegir els filòsofs estoics, que ensenyen la manera de romandre impertorbable davant les grans i les petites malastrugances.

Els que tornen sobretot són els estoics de l'anomenat “estoïcisme nou”, val a dir, el romà: Sèneca, Epictet i Marc Aureli. Posats a fer, seria millor anar a parar als estoics del temps de l'humanisme, com Montaigne i Charron, empeltats d’escepticisme, que es troben immersos en unes circumstàncies històriques més pròximes a les nostres.

De Sèneca ho tenim quasi tot a la Bernat Metge; d'Epictet s’han fet dues o tres edicions catalanes: La saviesa de l'esclau, 2010, i Enquiridió, ja antic, de 1990 (el primer encara es troba a les llibreries), i de l'anomenat “bon emperador”, Marc Aureli, són assequibles les Meditacions, de publicació molt oportuna (Llibres de l'Índex, 2024).

Epictet aconsellava no participar en els afers públics —cosa que l'allunya enormement de la filosofia del segle de Sòcrates i Plató; els temps a Roma eren uns altres­—, i, davant la decadència de l'Imperi, com en general a la vida, aconsellava la impassibilitat (apatheia) i la impertorbabilitat (ataraxia, paraula encara més estimada pels epicuris): “No vulguis ser estrateg, ni senador, ni cònsol, sinó una persona lliure”.

Com era d'esperar, rebutjava —ara sí, com Sòcrates— tot allò que no resultés necessari: “Rebutja tot allò que es refereix a l'ostentació i a la mol·lície”. (Posar avui en pràctica aquest consell, tanmateix, significaria quasi la fi del món, perquè el benestar, el consumisme i el luxe, per part de cadascú en la mesura de les seves possibilitats, forma part de la nostra civilització.)

Deia una cosa que els amics del Liceu o del Barça no acceptarien de bon grat: “Abstén-te completament de cridar, de riure d'un actor qualsevol o d'emocionar-te excessivament”; i el riure, per ell mateix, tampoc no el satisfeia: “Evita de promoure el riure, car és una forma de captenir-se que degenera fàcilment en la vulgaritat”.

Però també s'esplaiava sobre activitats que havien estat molt ben vistes en la pedagogia grega i durant la república romana: “És signe de naturalesa poc dotada el fet de passar el temps en les coses que es refereixen al cos, com ara la gimnàstica, menjar molt, beure molt, defecar molt, copular”. I tot ho resumia en un consell cabdal: “Tota l'atenció ha de posar-se en la ment”. Bon consell quan un veu que als Estats Units sembla que s'hagin begut l'enteniment.