Que tingueu un bon inici de curs

Una de freda i una de calenta. La meva tornada a Barcelona després de les vacances pràcticament va coincidir amb el fantàstic anunci que la Biblioteca García Márquez era considerada la millor biblioteca pública del món. Em sembla magnífic que el nom de la ciutat viatgi internacionalment vinculat a una biblioteca, i encara més el que ja s'havia produït abans del reconeixement: que l'equipament s'hagi integrat tant al barri, i que els veïns l'hagin batejat amb orgull com "el Guggenheim de la Verneda". Més Guggenheims així, sisplau, amb recursos adequats per a totes les biblioteques i les persones que hi treballen.

Però una de freda i una de calenta, deia, i pocs dies després s'anunciava que l'Horiginal, un cicle de poesia que portava dècades funcionant un cop per setmana (històricament els dimecres, darrerament el dijous), es veia expulsat sense explicacions del local on es feia, a causa d'un canvi de propietaris. Que una iniciativa privada no s'interessi per la poesia ho puc entendre (tot i que les coses es podrien haver fet francament millor). El que m'agradaria saber és si algú de l'administració, de la part "pública", s'ha vist interpel·lat per aquesta notícia. L'Horiginal tenia un valor immens, i ha tingut una importància crucial per a la poesia a casa nostra. Quan, fa poc, havia d'entrevistar l'Enric Casasses, vaig demanar al també poeta Esteve Plantada què me'n destacaria. El primer que em va dir va ser que Casasses va portar la poesia a l'oralitat, al recital, la va fer pujar a l'escenari. Un d'aquests escenaris, mític, va ser l'Horiginal, i gairebé se'l carreguen. Ara, la llibreria Calders acollirà temporalment la programació prevista, però a veure si alguna administració que s'estimi la cultura i la ciutat, que vulgui una Barcelona diversa i no una fotocòpia d'altres llocs, troba que val la pena implicar-s'hi.

On tornarà a haver-hi poesia és a la Setmana del Llibre en Català, que ens espera, puntual, cada setembre. En sento un anunci a la ràdio, que acaba dient "on comença tot". Per a la seva directora, la Cristina Domènech, el llibre és, efectivament, on comença tot, i la Setmana vol mostrar, posar en valor, la potència de la paraula escrita. Per a mi, aquest "on comença tot" també pren un altre sentit: la Setmana s'ha convertit en un sinònim de "tornada a la normalitat", la versió adulta de la tornada a l'escola. El curs comença definitivament quan ho fa la Setmana, i trobo que és començar-lo amb bon peu. Aquest any, però, hi trobarem a faltar algú que hi va tenir molta presència, i que es va dedicar en cos i ànima a un dels eixos principals de la Setmana, la llengua. Ens mancarà la Carme Junyent, a qui devem tantes coses, i que va ser recordada i reivindicada en l'acte inaugural. Aquests dies recuperem moltes paraules i reflexions de Junyent. Una de molt repetida és aquesta: "Perquè la llengua sobrevisqui, és imprescindible que s'usi i es transmeti". Té tot el sentit, igual que la Setmana. Aneu-hi, "useu-la", i que tingueu un bon inici de curs.