Tot rellegint La mort a Venècia per cinquena vegada, un s’adona més bé que la primera vegada de les seves virtuts i els seus defectes. La gran virtut de l’autor és no haver convertit la passió sensual de Gustav von Aschenbach per Tadzio en una aventura lúbrica, cosa que hauria acostat Mann als llibertins o decadentistes. D’altra banda, si Mann no cau en aquest extrem és perquè havia nascut a Lübeck l’any 1875, en el si d’una família benestant -el seu pare va ser senador a l’ajuntament de la ciutat, un veritable prohom, com també es llegeix a la primera novel·la llarga de l’autor, Els Buddenbrook -, arreladament protestant, i en un temps en què estava mal vista tota relació sexual (o sensual, com la de la novel·leta veneciana) que no fos entre un home i una dona.
Per això, Mann, per assegurar-se que ningú no pensés en cap moment que ell era procliu a l’amor als jovenets, va incloure en aquest llibre dues llargues citacions del Fedre i del Convit, de Plató, en què el filòsof expressa la seva preferència per la philia, o l’amistat immaculada entre homes, en aquell sentit que va acabar sent denominat amor platònic. Són dues referències que hi estan de més, tota vegada que Aschenbach no és cap filòleg -tampoc no ho era Thomas Mann, per molt culte que fos-. Un somni d’Aschenbach que apareix cap al final del llibre també sembla balder, massa barroc, per no dir surrealista. En canvi, quan un observa amb deteniment com està estructurada la narració -que, sens dubte, obeeix a un pla premeditat, que és allò que avui dia fan escassos novel·listes-, hi destaquen dos o tres elements de la més gran importància. El primer és l’aparició, a les primeres pàgines, quan Aschenbach viatja en el vaporetto que el porta a la ciutat, d’un vell decrèpit, voltat d’una colla de nois que fan tabola i que s’ha maquillat com un jove per assemblar-s’hi: el contrast entre la plenitud de la vida i la decadència de la vellesa o l’anorreament de la mort es presenta en el llibre per primera vegada.
Més endavant, quan Aschenbach viatja en una góndola cap al Lido, Thomas Mann té l’encert de comparar la góndola, que és de color negre, amb un taüt: el viatge per la llacuna de Venècia, llavors, es converteix en una metàfora del viatge final per la llacuna Estígia en la barca de Caront. Passarà el mateix amb aquella càmera fotogràfica abandonada a la platja del Lido, a l’últim episodi del llibre, coberta amb un drap de color negre.
I el millor de tot: Aschenbach, en el seu intent de resultar atractiu a un Tadzio que ja s’ha adonat, fa pàgines, de l’admiració que desperta en l’escriptor, passa per una barberia perquè el deixin, si fa no fa, tan artificialment jove com el vell de la primera seqüència.
Tot això són mostres d’un domini, ja no de l’estil, que en el cas de Mann no cal ni discutir, sinó de la capacitat d’estructurar una narració amb un sèrie d’episodis que lliguen admirablement el llibre com lliguen l’allioli aquells que saben fer-ne.