El temps imperatiu d'Andrea Ganuza
Vivim temps imperatius, és a dir, de necessitat. Ja ens ho va fer veure Almodóvar amb el títol d'aquella pel·lícula, ¡Átame! Hem engarjolat entre exclamacions el que volem. Avui no podem dir res que no sembli indefugible. Els somnis del cinema són premonitoris, però; no ens parlen, com en Freud, de les nostres pors o del que vam fer el dia abans. Al cinema, els somnis tenen més a veure amb la màgia. Per aquesta raó, perquè sobretot es tracta d'un sortilegi, el nou i imperatiu còmic d'Andrea Ganuza, Atraviésame (imprès a Nova Era, Barcelona, 2023), a més de portar gràficament una contínua invocació a la màgia, està articulat de manera també màgica. Cada capítol del llibre obeeix a la lectura, a la interpretació amb imatges (i textos lírics), de les ratlles de la mà.
No cal dir que es tracta de la mà de l'autora. A la seva quiromància, els capítols es diuen La grieta, Cómo liberar un espíritu, Mis bragas serán tu sepultura, El conjuro... i n'hi ha fins a set. El còmic relata una història d'amor (malmesa, tortuosa, diabòlica), en un ambient salvatge, sota la febrosa lluna de Colòmbia. Està explicada salvatgement, perquè Andrea Ganuza és també una dibuixant caníbal, salvatge, com ho van ser els detectius salvatges de Bolaño.
És salvatge la seva manera de sentir i la seva manera de dibuixar. El còmic ja no existeix com a gènere o llenguatge. Ha capitulat. Està obsolet. Avui es fa una altra cosa millor, més lliure, més agosarada, impregnada de totes les manifestacions de les arts plàstiques, hagudes i per haver. Perquè és salvatge, aquest llibre està ple de fulles de selva. I de passions. I de Tarot. I de màscares precolombines. I de celebració de la transsexualitat. I de perreo. I de cabells de Venus de Botticelli. I conté, de manera caníbal, la cruel empremta d'Artemísia Gentileschi (la gran pintora del barroc italià). Treballar així suposa l'alliberació de la cultura, dinamitar totes les comportes de les arts, perquè el relat, com un torrent desbocat, arrambi amb tot, pàgina rere pàgina.
Potser no vivim, tret de quan el món, la gent, travessen el nostre cos com una riuada de vida. Creiem que vivim per dintre, però la veritat és a fora. Això ho van intuir Mulder i Scully, encara que mai no van adonar-se que a fora no vol dir l'espai, sinó la pròpia pell. La Fox, però, és una cadena massa cristiana per prendre's seriosament el paganisme dels Expedients X. Cada plana d'Atraviésame forma part d'un ritual pagà fet amb imatges. I no hi ha estació de l'any més pagana que aquesta. Bon estiu i bones vacances. (A la tornada, ens trobarem de nou, però en una altra secció del diari. Moltes gràcies per la vostra companyia en aquestes meravelloses i paganes pàgines del Llegim, tot aquest temps.)