BarcelonaLa tràgica actualitat ha omplert els titulars de dos anglicismes que ja sembla difícil que ens traguem de sobre: col·lapsar i devastar. En termes caldersians és una invasió subtil, perquè el calc no està en la paraula sinó en una part de l’ús que se’n fa. A això s’hi afegeix, en el cas de col·lapse i col·lapsar, que el castellà ja dona per bons els usos espuris i que, per acabar-ho d’adobar, són els més fidels al seu origen llatí. Amb el diccionari a la mà, el col·lapse d’un gratacel seria una paralització transitòria de la seva activitat. I no podríem dir que col·lapsa sinó que es col·lapsa. La idea d’ensorrament, però –o, d’esfondrament, com ara diu tothom creient que ho diu millor–, és la primera i bàsica tant en el llatí collapsus (participi de collabor) com en l’anglès to collapse. En canvi, les llengües romàniques n’han fet fins fa poc un ús només figurat i, sobretot, mèdic. El col·lapse era una caiguda sobtada de les forces vitals i, més concretament, de la tensió arterial i, a partir d’aquí, el sentit s’ha estès a aturada de l’activitat econòmica, política, etc. ¿Som a temps d’evitar que els edificis col·lapsin –en lloc d’ensorrar-se, enfonsar-se, desplomar-se, etc.–, quan és l’ús habitual en anglès i un ús tolerat en castellà? Serà difícil que aquest sisme no ens afecti.

L'ús abusiu de devastar és més recent i incipient. Res a dir quan parlem, per exemple, de l’estat actual d’algunes ciutats turques o sirianes. Sí, estan devastades, és a dir, destruïdes, arrasades. El problema és quan estenem el sentit a la psicologia humana i diem, per exemple, que la notícia dels terratrèmols ens ha devastat o –en el que ja seria un primer lliscament semàntic– ha sigut devastadora. Altre cop qui ens empeny a lliscar –encara que sovint no ens n'adonem– és la traducció automàtica, googliana, del terme anglès (to) devastate ("fer que algú se senti molt trist i colpit"). L’extensió del sentit d’un mot varia en cada llengua. I així, en català, partint d’un desolar gairebé sinònim de devastar en el sentit recte, arribem al desolar psicològic que ens estalviaria l’ús foraster de devastar.