Yves Chaland va ser el més belga dels dibuixants francesos. Va morir molt jove -només tenia 33 anys- en un accident d’automòbil, però la reivindicació als anys 80 de l’anomenada línia clara porta el seu nom. Quan Chaland era tan sols un noiet de províncies enganxat als personatges de la revista belga Spirou, el còmic francès per a la canalla estava partit en dos regnes: el de Pif, le chien (aquest gosset nascut al diari del partit comunista L ’Humanité el va crear José Cabrero Arnal, un antic combatent republicà i sobrevivent de Mauthausen, i abans col·laborador de L’Esquella de la Torratxa i de Papitu ), i el d’ Astèrix i Obèlix, que bandolejaven a la revista Pilote braç a braç amb el tinent Blueberry, l’Achille Talon, el Filalici de Fred... (de tota aquesta confraria en faria jo coneixement mitjançant Pulgarcito, Cavall Fort, Tretzevents..., a la primera hi arribava pel quiosc i amb les altres dues tenia cita tots els dissabtes a la biblioteca municipal de Sant Adrià). No obstant ésser tan viu aquell còmic francès, Chaland no se sentia d’eixe món i sense parar de copiar vinyetes de Franquin, Tillieux i Jijé també somniava pertànyer a un altre univers més llunyà. És terrible quan algú sap que el seu cor sempre serà lluny de tot allò que l’envolta.
Amb el seu serrell pentinat a la manera de l’Hergé, i la corbata sota el jersei, així de clàssic, Yves Chaland es va convertir amb 24 anys en una de les signatures principals de Métal Hurlant, el còmic que sorgia del canal Saint-Martin per renovar la ciència-ficció. El gran moment, però, arribà quan el van trucar de Brussel·les per encomanar-li una aventura de Spirou. Llavors va anar a veure Franquin, el mestre, per a dir-l’hi, i Franquin, que admirava l’obra de Chaland, li va deixar anar que un jove amb el seu talent no hauria de malgastar el temps en visitar temps pretèrits.
Mai no va concloure aquella historieta per a la revista Spirou (tot i que sí que va començar a publicar-la), ja que el van fotre fora per cobrar massa i perquè era francès. Sempre s’està lluny d’allò que un és. Una vegada li van preguntar a Chaland per la seva feina de dibuixant i va respondre que la finalitat de la seva obra no era la historieta en si mateixa sinó la seva pròpia biografia.