Spiderman i la moral d'Albert Sánchez Piñol

BarcelonaQuan era petita, tots els dimecres els meus germans i jo passàvem la tarda amb la meva àvia, que ens portava al parc i, sobretot, ens explicava contes mentre sopàvem. Un dels meus preferits, era el de la sal. És el d'aquell rei que pregunta a les seves filles quant l'estimen, i que està molt content quan la primera li diu que l'estima com el vi i la segona que l'estima com el pa, però que s'indigna amb la petita, que l'estima com la sal. Com la sal? Però com és possible, una cosa tan insignificant! La princesa és tancada ipso facto a una torre, de la qual no sortirà fins que el seu pare descobreixi que als àpats pot passar sense pa i sense vi, però que els aliments no tenen gust de res sense la sal (perdoneu-me, hipertensos del món, per treure el tema).

A Cordèlia, la tercera filla del rei Lear, li passa una mica el mateix a l'obra de Shakespeare, quan no dona al seu pare la resposta que ell espera (amb un final molt més bèstia, que per alguna cosa El rei lear és una de les tragèdies més reconegudes del dramaturg anglès). A Barcelona, aquests dies, Lear és el pare absent de la directora teatral, Andrea Jiménez, que s'ha guardat per a ella el rol de Cordèlia a Casting Lear, que es pot veure al Teatre Lliure fins a l'1 de desembre (aneu-hi!). Jiménez explica de seguida als espectadors que la història de Lear i Cordèlia li serveix per explicar la seva. La directora va decebre el seu pare, no va ser mai el que ell desitjava, i aquest fins i tot la va repudiar quan va decidir dedicar-se al teatre. Jiménez diu que no creu que el seu progenitor, empresari-emprenedor, hagi posat mai els peus a un teatre, i convida un actor diferent a cada funció perquè faci el seu paper, que és el de Lear. Els intèrprets no saben res del que els espera, de com serà la funció. A més, són una sorpresa pels espectadors, perquè no s'anuncia quin actor farà de rei a cada funció: el dia de l'estrena, va ser Pep Cruz, i em quedo curta si dic que va estar magnífic.

Em va agradar molt com Jiménez trenava la seva experiència amb la dels personatges shakespearians, i hi vaig pensar veient la conversa inaugural del festival 42, que era entre Ricard Ruiz Garzón, el seu comissari, i l'escriptor Albert Sánchez Piñol. Ja la podeu trobar online, i val molt la pena recuperar-la. De seguida, i això és el que em va fer tornar a Casting Lear, Sánchez-Piñol diu que la millor manera de parlar de la realitat és a través de la ficció. També, que serveix per reflexionar sobre l'alteritat, sobre com ens relacionem amb els altres. El títol que porta la conversa és "Els relats ens fan persones", una frase d'Azaña que va agradar especialment a Sánchez Piñol, que de seguida especifica que ell creu que és així, però que no podem dir quin tipus de persones. Parla dels clàssics, del posicionament moral que contenen, i de com després cadascú ha de decidir si integra els valors que li han intentat transmetre o no, per ser millor o pitjor persona. En el seu cas, va ser important el còmic d'Spiderman, quan el superheroi decideix no matar Llanterna Verda, l'assassí de la seva nòvia, per no convertir-se en el mateix que ell. "Havia anat al que en deien classes d'ètica amb els capellans, i no entenia res. A mi la moralitat me la va fer Spiderman". Coses com aquesta li van servir per reivindicar el valor dels còmics, igual que poc abans afirmava que ja n'hi ha prou que el gènere fantàstic encara es consideri una cosa menor, gairebé de gueto. Els 10.000 visitants (10.000!) al Festival 42 li donen la raó.