Per què som una societat que torna a la fe

BarcelonaMés recurrentment del que m’agradaria, ens miro i sento que tot el que hem construït no ens fa feliços. En el nostre món res s’acaba i tot porta a la cosa següent, i hi ha una soledat profunda en aquesta incapacitat d’aturar el ritme. Ens imagino a tots com una “v”. En un braç hi tenim el moviment constant, el ritme imparable, l’allunyament de les coses respecte de nosaltres, la construcció d’estructures cada cop més descomunals i pesades i etèries i inabastables. A l’altre braç hi ha l’anhel de fre del moviment: de seguretats immutables, d’idees fixes, de coses sagrades, de salvacions. En la distància entre aquests dos braços hi cap tota la violència del nostre món. I al punt inferior de la “v” hi som nosaltres, arraulits i tensionats a més no poder.

En tot això, és a dir, en la creixent set de fe de la nostra societat, que necessitem per compensar l’angoixa de no tenir capacitat de control sobre res, pensava quan llegia Color pur (Angle, 2024), un llibre escrit per la canadenca jueva Sheila Heti i traduït al català per Maria Bosom. He vist ressenyes que diuen que és una obra sobre madurar o sobre la mort del pare, però per a mi és un llibre sobre la cerca de sentit. Vaja, que és un llibre teològic, en una dimensió molt òbvia i en una dimensió no tan òbvia. El seu punt de partida és el següent: el món en què vivim no és el definitiu, sinó que és un esborrany que ha creat déu per posar-nos a prova i prendre notes i fer un segon món: el bo, el correcte. Com que a l’autora li agrada l’art, representa el creador com un artista que acaba de pintar un quadre i fa un pas enrere per mirar la creació i corregir-ne els errors.

Però el Primer Món tampoc és del tot el nostre, sinó que Sheila Heti s’inventa una mena de planeta repartit entre ossos, ocells i peixos. No s’esforça a donar un sentit coherent a aquesta organització de la vida, sinó que senzillament, com a escriptora i com a artista, i no com a biòloga o com a teòloga, fa servir aquesta separació del món per crear situacions i escenes que ens fan reflexionar sobre com els éssers vius ens relacionem amb tot el que ens passa a la vida (principalment, amb l’amor i la mort) i quins aprenentatges en traiem, és a dir, com ens salvem.

Admiro la Sheila Heti per haver creat una novel·la plena de fragments enganxats sense massa lògica narrativa, però que funciona. Crec que ho ha fet així perquè afrontar els grans dubtes del món és difícil, i s’ha d’inventar trames per tal de crear situacions que li permetin desencallar el pensament. Ara l’amor no correspost. Ara la mort del pare. Ara la transformació en una fulla. La coherència del llibre no importa, ni tampoc què és realitat o què és ciència-ficció, perquè Heti el que vol és reflexionar. Llegint-la, també he sentit que potser, sense voler-ho, l’autora ens vol convertir a nosaltres, els seus lectors; que vol que tinguem fe. Cosa que demostra que probablement és ella, qui està en crisi. Però qui no ho està?

Aires de misticisme

La dimensió teològica no tan òbvia de la novel·la és la que em porta a preguntar-me per què algú del segle XXI ha necessitat escriure aquest llibre. I la resposta és que el llibre de la Sheila Heti encaixa amb els temps. En parlàvem amb les Tarta Relena a Gent de Merda: passa alguna cosa al nostre voltant, aires de misticisme, de necessitar creure en el destí, en les premonicions, de retorn del tarot i de la figura de la Sibil·la; cadascú que agafi el mecanisme de fe que li plagui. La societat necessita creure en alguna cosa més, hi ha un tipus de pensament espiritual que està reflotant. La lectura política de tot això és, probablement, fàcil de fer i difícil de solucionar. La lectura artística, per a mi, és Color pur. O el darrer disc de les Tarta Relena, És pregunta. O la nota de veu de l’àvia que la Rosalía afegia al final de G3 N15. I tantíssims senyals més que demostren que estem intentant compensar la nostra “v” per no morir ofegats.

Els matemàtics diran que els braços d’una “v” estan destinats a no trobar-se mai i que, per tant, no hi ha una resolució al nostre conflicte. Ara bé, com que jo, igual que la Heti, no faig ni matemàtiques ni estudis teològics, sinó que escric, i puc transformar la realitat com vulgui, penso que l’únic punt d’unió que conec entre dos braços és el de l’abraçada. I que la solució només pot ser aquesta: no ser persones que aguanten soles amb els braços oberts, sinó mirar al nostre voltant i comptar amb els altres per canviar les dinàmiques del món. Perquè segurament, si no ens sentíssim sols, ens seria més fàcil trencar amb la lògica imperant que ens estaborneix com a societat, i decidiríem la nostra fe des de la voluntat i no des de la por. Mentrestant, llegirem la Heti i ella ens convidarà a pensar.