El silenci còmplice al voltant d'Ivette Nadal

BarcelonaAvui començo amb unes dades incòmodes: el 25% de la població adulta ha patit maltractament físic en la infància, i un 18% de nenes i un 8% de nens han patit abusos sexuals (Unicef, 2017). La psicoanalista polonesa Alice Miller va aprofundir en el concepte de pedagogia negra, que defineix com un model de criança basat en la repressió emocional, la humiliació i l’obediència acrítica, on la violència (física, verbal o simbòlica) es presenta com a necessària per educar. Aquesta pedagogia no només fereix, sinó que ensenya a justificar la ferida (“Ho feien pel meu bé”, “Els estàndards de l’època eren uns altres”) i, d'aquesta manera, el dolor queda sepultat sota una capa de lleialtat, i el cicle de la violència es pot perpetuar sense ser qüestionat.

Miller descriu que maltractadors i abusadors acostumen a projectar grans quantitats de culpa en les víctimes per anul·lar la seva vida emocional. D'aquesta manera, l'infant no pot sentir el que seria la reacció normal i sana a un abús i una crueltat, és a dir, indignació, i així no es qüestiona el comportament de l'abusador ni s'hi rebel·la. L'autora defensa que hem d'aprendre a escoltar l'odi perquè ens informa de les ferides i dels nostres valors. Si odiem les mentides i la toxicitat, diu Miller, ens atorguem el dret de lluitar-hi en contra o d'allunyar-nos-en.

Hi he pensat molt, en tots aquests conceptes, mentre he llegit Justícia poètica, el dietari que la poetessa i cantautora Ivette Nadal acaba de publicar a Pòrtic. L'autora hi explica la llarga lluita contra l'anorèxia i alguns dels seus desencadenants: els abusos que va patir quan tenia 14 anys per part d'un admirat poeta de més de 50 anys, i als 16 anys per part d'un altre poeta del mateix entorn, casat i també cinquantí. L'autora no descriu aquestes situacions com a abusives, sinó com a "amors descompensats".

El llibre m'ha remogut molt per diversos motius. Un és la normalització d’aquestes relacions descompensades dins dels entorns artístics o intel·lectuals. Com l'Anna Punsoda denunciava a la presentació del dietari, a la llibreria Ona, "si en comptes de ser poetes fossin professors d'institut, monjos de Montserrat o mecànics, ja serien a la presó". Em pregunto: de tota la gent que freqüentava l'Horiginal, ningú no es va adonar mai de res? La violència no és només l’acte violent en si, és també el silenci que l’envolta. Si els adults no preguntem, mirem cap a una altra banda, callem o riem la gràcia als homes grans que tenen una amant joveneta, el que fem és perpetuar els cicles de violència.

Un altre punt que m'ha incomodat és, precisament, que la mateixa Nadal no descrigui aquestes relacions com a abusives. Ella és lliure de repensar la seva experiència amb les paraules que necessiti, però, com a psicòloga infantil, sé que les teranyines tòxiques de lleialtat que construeixen els abusadors són difícils de destruir. Al final del llibre, tot i així, Nadal fa una tria de poemes i cançons. Per a mi, és la millor part del text perquè, a través de la seva poesia, Nadal crida i és aquí, a mig camí entre la dissociació i la lucidesa, on troba la seva justícia poètica. No hi ha venjança, ni complaença. Només la seva veu que s'alça, elegant i profunda (sentiu-la cantar, us ho recomano), per sobre de tota la resta: