Qui coneix la norma sap que el dubte que planteja el títol d’aquest tast es resol prescrivint que, en un registre formal, cal dir i escriure “S’ha rigut de mi”. Ara bé, ¿són igual de vives -i, per tant, igual d’acceptables en registre col·loquial- les dues frases del títol?
Fabra va entendre i explicar molt bé aquest fenomen, que afecta altres verbs: (en)recordar-se de, (em)burlar-se de, ( en)fotre’s-de, etc. A les seves converses 653 (21-4-1925) i 654 (23-4-1925), ho deixava molt clar. D’un “me’n ric, d’ell” emfàtic es passa a un “me’n ric d’ell” equivalent a “em ric d’ell”, però en aquest “me’n ric d’ell” el pronom en acaba sent un prefix, com ho demostra el fet que diem -diu Fabra-“vaig enriure’m d’ell” i no pas “vaig riure-me’n d’ell”.El seu diagnòstic, molt noucentista, era que si “m’enric d’ell” vol dir el mateix que “em ric d’ell” passa a ser sobrer i només és tolerable en estil familiar. (Rebutjant “m’enric d’ell”, a més, aturava el procés recursiu que du a “me n’enric d’ell”, “me n’enenric d’ell”, etc.) Per això, sí que admetia emportar-se al costat de portar-se, perquè “emportar-se el dinar” no equival a “portar-se el dinar”.
La claredat de Fabra es perd a la nova gramàtica normativa (GIEC). A la pàgina 706, accepta com a variants col·loquials de riure’s de la forma riure-se’n de (la que Fabra deia que no dèiem) i la forma enriure-se’n de. Se salta, de manera inexplicable, enriure’s de. L’error s’entén més a la pàgina 844, on assimila riure-se’n o recordar-se’n a anar-se’n o sortir-se’n. Però són casos ben diferents. Diem “S’ha enrigut d’ell” i no diem “S’ha enanat de París”; i encara que no sigui tan clar diem “Se n’ha anat de París” i no diem “Se n’ha rigut d’ell”.
Per ser justos amb la GIEC, cal dir que a la mateixa pàgina 884 també admet com a possibles enrecordar-se i enriure’s, però en parla com si fossin autèntics friquis: “En alguns parlars, aquests verbs apareixen fins i tot amb el pronom en prefixat”. Bé, “alguns parlars” resulta ser, en la pràctica, el que diem la gran majoria dels parlants.