Un gest tendre de comiat que és un adeu per sempre
El Jim, un home de trenta-dos anys que hauria pogut passar per un de vint, convenç la seva dona perquè surti a comprar abans que es faci fosc. Tanca la porta amb “un gest tendre de comiat” i ho prepara tot per suïcidar-se. “Abans d’una hora tornaria a posar el cap a l’espatlla de la mare. O no? Hi havia moments en què la fe li desapareixia de sota els peus com una trampa oberta”.
Abans d’una hora el gas fa l’efecte desitjat i l’Annie passa a ser una vídua, embarassada d’una filla que ha d’arribar a l’estiu. Així arrenca L’hora novena, una novel·la d’Alice McDermott que ha publicat Minúscula (amb traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez) i que estic assaborint amb ganes de fer-la meva i de fer-la durar. Una novel·la anterior de la mateixa autora, Algú, també a Minúscula, em va enamorar tant que he agafat aquesta amb les expectatives als núvols.
El Jim se suïcida dues setmanes després que l’hagin fet fora de la feina. Motius? “L’amor no era el problema. Els diners, més probablement. L’alcohol. La bogeria. El dia i hora mateixos: última hora de la tarda a la primeria de febrer. ¿Que hi havia un moment de l’any més adequat per a la desesperació?”
Les pitjors situacions són suportables si hi ha un futur amb llum
Durant la vetlla del Jim, una monja pensa en la lògica de la redempció i conclou que aquí no es pot demanar justícia, perquè la mort ha estat un capritx, una tria. “El Jim no havia patit la indignitat de l’infortuni. No havia agafat una grip ni havia baixat de la vorera en un mal moment, el pilot no se li havia apagat ni els anys l’havien anat desgastant. No havia hagut d’aguantar cap greuge que Déu hagués d’esmenar. Cap desventura. Cap malaltia. Cap naixement desafortunat. Se li havia donat la vida i ell l’havia llençat per la finestra”.
Ho va dir Nietzsche: qui té un perquè per viure és capaç de suportar gairebé qualsevol com. Així, en les circumstàncies inhumanes dels camps de concentració, només els que aconseguien trobar un sentit a la vida podien sobreviure. Per als que ja no n’esperaven res, el suïcidi semblava l’opció més assenyada.
Potser tampoc es tracta d’esperar alguna cosa de la vida. O no ben bé. Com va deixar escrit Viktor E. Frankl a L’home a la recerca de sentit (Edicions 62, traducció de Francesca Martínez), “hem d’aprendre i hem d’ensenyar a les persones desesperades que el sentit de la vida en cap cas no depèn d’allò que encara esperem de la vida, sinó més aviat, i de manera exclusiva, d’allò que la vida espera de nosaltres”.
Saber que som mortals ens sol portar a no voler morir
El neuròleg i psiquiatre Viktor E. Frankl (Viena, 1905-1997), que va patir de primera mà l’infern dels camps nazis, posava l’exemple de dos interns que havien manifestat la intenció de suïcidar-se. “En els dos casos va ser útil demostrar-los que la vida esperava alguna cosa d’ells, que hi havia alguna cosa en aquesta vida, en el futur, que els esperava. En efecte, va resultar que a un d’aquells homes l’esperava una persona: el seu fill, al qual l’unia un amor idolàtric. A l’altre, no l’esperava cap persona, sinó una cosa: la seva obra! Aquell home era un científic que havia publicat una col·lecció no acabada de llibres sobre un determinat tema que esperava ser completada”.
Si no s’apodera de nosaltres la idea de llençar finestra avall l’única vida que tenim, la consciència de finitud ens sol menar cap a la resistència. “El mortal vol resistir, encara que sigui provisionalment”, escriu Josep Maria Esquirol a l’assaig La resistència íntima (Quaderns Crema). I també: “Viure és sobreviure; sobreviure no és un derivat de viure, sinó a l’inrevés”.
