És trasbalsador. Et remou per dins. Els Escrits de presó (Enciclopèdia) de Joaquim Forn, sincers i senzills, no et deixen indiferent. És impossible. És com si convisquessis amb un pres, amb totes les arbitrarietats que ha de patir, amb tota la barreja de sentiments que l’assalten -la por inicial, la tristor, la nostàlgia, l’agraïment, la ràbia, la resignació, l’esperança...-. El món carcerari és tot un món sencer, extrem, com diu en Joaquim fent un joc de paraules amb Estremera, una terra que passa del sol radiant a la boira espessa. S’hi fan amics i enemics, i sobretot un no té més remei que enfrontar-se a l’essència de qui és com a persona i de què fa a la vida. La presó és sobretot una duríssima prova psicològica, un Dragon Khan emocional.
Tot això es veu dia a dia en aquest dietari colpidor de tan planer. Hi ha, esclar, una part de posicionament polític que ja ha estat explicada, i que naturalment té el seu interès (destaca la seva incomprensió per no fer govern i allargar el 155, o la seva idea que la unilateralitat no és possible ni desitjable), però més enllà d’això, el que realment li dona valor és l’home que emergeix en circumstàncies tan difícils, la persona que es fa i es revela paraula a paraula. A en Joaquim li preocupa la família, s’interessa per molts companys de confinament i hi fa amistat, fins al punt que l’últim dia, quan surt cap a la presó catalana de Lledoners, li dediquen un càlid comiat; i es guanya el respecte de la majoria de funcionaris. Es construeix a poc a poc una rutina feta de lectures -els milers de cartes, els llibres- i escriptura -el dietari-, d’esport i de televisió -la passió pel Barça-, de visites, moltes visites. Una nova vida en què es tracta d’omplir el temps i de trobar un sentit a tot plegat.
En contrast amb els sòrdids calabossos de l’Audiència Nacional on sovint el porten emmanillat i marejat a declarar, acaba desitjant tornar “a casa”, a Estremera, on, a més dels altres presos polítics -especialment en Raül i l’Oriol, amb els quals, primer l’un i després l’altre, els primers mesos comparteix cel·la-, ha congeniat amb una mena de personatges que altrament mai hauria conegut: en Celes, company de passejades pel pati; el Quintela, el gallec Jose, el kurd Yizidi, el colombià Goyo, el valencià Escamilla, l’italià Alessandro o el dominicà Alejandro Febles, el que va gravar les imatges que vam reproduir a l’ARA i que van trasbalsar l’opinió pública -aquesta és la part bona d’haver-les difós- i alterar els fràgils equilibris a la presó -aquesta és la part dolenta-. A en Joaquim el van incomodar.
En Joaquim fa transparent la seva experiència, la seva evolució. Entra a la presó pensant que s’hi estarà pocs dies i va de decepció en decepció. Quan Llarena es fa càrrec de la causa des del Suprem, se’l considera algú ponderat i que coneix Catalunya. Els advocats creuen que amb ell tot anirà millor! Buf. Aviat arriba el moment que s’adona que la cosa pot anar per llarg, pot durar anys. És a partir d’aquí quan emergeix una valuosa reflexió de fons amb tres eixos: Catalunya ha de seguir sent un sol poble, hem de saber perdonar -“El perdó no significa renúncia”-, cal d’evitar sentir cap mena d’odi pel que no pensa com tu i convé dir la veritat, per crua que sigui: “Ja n’hi ha prou d’enganyar-nos. Ja en circulen prou, de notícies falses avui dia. Entre nosaltres cal que ens diguem la veritat. Sempre. A tota hora. Per dolorosa i dura que sigui. Mentir als teus és la pitjor mentida. Mentir-te a tu mateix és simplement una estupidesa”.
L’últim dia que va al locutori veu en un racó el mateix escarabat potes enlaire que el va sorprendre el primer dia, vuit mesos enrere. “Si algun dia hi torno encara m’estarà esperant”. La dura realitat. I l’esperança: “Manllevo les paraules del bisbe Casaldàliga quan diu: «Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit»”.