Hi ha autors que demanen grans adhesions. O t’agraden o no t’agraden. I intuïm que el premi Nobel de literatura del 2014, Patrick Modiano, n’és un. I és així, en general, perquè ell sempre ha dit (ho ha repetit mil vegades) que escriu la mateixa novel·la. I no és una manera de dir, és així. D’aquí l’adhesió total o el rebuig. Salvant excepcions, li agrada situar alter egos en les seves novel·les: escriptors que són com ell, que tenen la mateixa edat que ell i que expressen els mateixos dubtes i opinions davant la vida, l’amor i les dones. Per altra banda, són personatges que, com ell, passegen per París. I les passejades provoquen coses, fan reviure records, esdevenen el pinyol entorn del qual es construeix la novel·la. I que bé que passegen, senyores i senyors! Sense escarafalls, de mica en mica, la ciutat entra dins el lector. I, sense que se n’adonis, Modiano ja te l’ha col·locada de coprotagonista. És a dir que l’argument ni s’entendria ni podria existir sense la ciutat. Els passeigs evoquen tota mena de records en l’autor. Aquesta és una altra de les constants de Modiano, i no se n’amaga gens: viu abocat al passat, al seu passat, amb la idea fixa de recuperar-lo a través d’aquests personatges (que són ell), que miren enrere un cop i un altre per aclarir, esvair o rememorar obsessions. Els fantasmes personals que Modiano reviu a cada novel·la són creïbles. La majoria de les vegades estan relacionats amb dones. I tot mig esvaït pel temps transcorregut.
La mateixa novel·la
A la seva darrera novel·la, de títol ben explicatiu, Records dorments (magníficament traduïda, com en altres ocasions, per Mercè Ubach, i publicada a Proa), el protagonista és un escriptor ja gran que evoca uns episodis relacionats amb tres dones que el van colpir en el seu moment, 50 anys enrere, i que emergeixen de la boira del passat. A L’herba de les nits (Proa, 2014, també traduïda per Mercè Ubach) també és un autor d’edat avançada que rememora un afer de 50 anys abans protagonitzat per una dona de la qual es va enamorar. A L’horitzó (Proa, 2010, traducció d’Eulàlia Sandaran), un home, 40 anys més tard, rememora el seu amor per una dona enigmàtica coneguda casualment pels carrers de París. N’hi ha uns quants exemples. Podríem trobar-ne molts més. Modiano és així. L’agafes o no. Jo l’agafo sempre.
