El poder sempre vol amagar, encobrir o esborrar la veritat
Quan el professor de literatura alemanya Eduard Goldstücker va ser tret del llit i detingut en plena nit per la policia secreta comunista -què volen aquesta gent que truquen de matinada-, va preguntar de què se l’acusava. Com a resposta va rebre una bufetada i un comentari: ell ja sabia quin delicte havia comès, el que havia de fer era confessar les seves culpes secretes. L’anècdota sobre el gran expert en Kafka l’explica Claudio Magris a El secreto y no, el primer títol de la col·lecció d’assaig breu Nous Quaderns Anagrama, que no és res més -ni res menys, ep- que la resurrecció dels mítics Cuadernos Anagrama.
Als ulls del poder, i sobretot del poder totalitari -assenyala Magris-, qualsevol ciutadà és sospitós de dur a terme activitats secretes que han de ser investigades pels serveis secrets de l’estat. El secret, diu l’autor italià, és una de les prerrogatives essencials del poder: “Amagar, encobrir, esborrar, fer desaparèixer la veritat”. Una veritat que sovint només veu la llum quan ja no pot ser usada en la lluita política. “Encara avui, saber si Jesús va ser processat pels romans o pels jueus podria tenir conseqüències polítiques, i per això no se sap del cert”.
Com deia el poeta, potser el secret és que no hi ha secret. Ja ho havia exemplificat Chesterton: si deixes una habitació a les fosques és per fer creure que a dins hi ha un monstre amenaçador. L’alerta es manté mentre som fora de la cambra, contemplant-ne la foscor, però n’hi ha prou amb entrar-hi i encendre l’interruptor per adonar-nos que allà no hi ha res de temible.
Aquella part de nosaltres que ens fa por arribar a conèixer
Secrets polítics a banda, també convivim amb els secrets íntims. Defensar-los és protegir la llibertat individual. Diu Magris: “L’escriptura suposa sempre excavar a la recerca d’alguna cosa que es revela -quan i si es revela- només durant aquesta recerca i que, com que es tracta d’una cosa no coneguda, és un secret. En això consisteix la veritat de l’escriptura, però també el seu potencial devastador, perquè obliga a saber”. L’escriptor és un espia de si mateix o dels altres. I després passa el que passa: qui busca la veritat mereix el càstig de trobar-la.
En el fons, conclou Claudio Magris, tots som espies, guardians d’un secret, “encara que no sigui cap altre que el de la nostra identitat més profunda”. Tan secreta que no la coneixem ni nosaltres.
El repte d’estar en companyia dels propis pensaments
“El secret d’anar a peu fins al pol sud és posar un peu davant de l’altre prou vegades”, escriu Erling Kagge en un llibre de tapa dura i format petit que aborda un tema necessari: El silenci en temps de soroll (Edicions 62). Kagge és el primer home que ha aconseguit coronar els tres pols: el pol nord, el pol sud i el cim de l’Everest. També és advocat, editor i un ferm partidari de buscar i trobar un silenci del qual tendim a fugir.
El filòsof Blaise Pascal va apuntar al segle XVII que totes les desventures de la humanitat sorgeixen “de la incapacitat de l’ésser humà d’estar-se en silenci tot sol en una habitació”. Una tesi ben vigent. Kagge esmenta un estudi científic recent en què es va tancar els participants en una habitació entre sis i quinze minuts sense música, sense res per llegir, sense poder escriure i sense telèfon. La meitat dels participants van optar per administrar-se una descàrrega elèctrica molt dolorosa a canvi de reduir l’estona que havien de mantenir-se concentrats en els propis pensaments. Un d’ells va prémer el botó de la descàrrega cent noranta vegades. Ves a saber quins secrets hauria descobert, si hagués gosat passar un quart d’hora sol amb si mateix.