Com ha de ser el savi ideal?

BarcelonaEls francesos, que per sort seva han conegut una literatura de gran qualitat des del segle XII fins avui, van encunyar el terme République des Lettres cap al final del segle XVII, entre el període del Classicisme i el de la Il·lustració. Cap a aquell temps, Catalunya no podia arrogar-se una categoria semblant, però sí que ho hauria pogut fer durant els períodes Modernista i Noucentista, a causa de les favorables condicions culturals i, en enyorada part, polítiques.

Qui més va fer per atorgar sentit a aquesta expressió, i amb el millor esperit, va ser possiblement un preenciclopedista del qual tenim poques notícies a casa nostra (no gaires més a Espanya): Pierre Bayle (1647-1706), que va viure en part a França i, sobretot, a Holanda, país de comerciants —com el nostre—, molt inclinat a les relacions internacionals de tota mena i a una gran tolerància.

Per fer-se càrrec d’aquesta vocació d’home de lletres republicà de Bayle s’ha de recórrer, cosa feixuga, al seu Dictionnaire Historique et Critique (1695-1697) bo i espigolant, entre els centenars d’articles, tot el que l’autor hi diu sobre la qüestió. Per exemple, anomena un bibliotecari famós a l’època, Étienne Baluze, “un d’aquells homes poc freqüents nascuts per al bé de la República de les Lletres i que... es complaïa a prestar als altres autors tota mena d’assistència”. Bayle opinava que l’erudició no era per cert el millor element per a l’emergència d’una república literària; ho era més l’esperit social i una vocació literària sense fronteres.

A l’article dedicat a Émery Bigot, Bayle el definia com un savi d’esperit obert, que havia reunit a Rouen una gran biblioteca al voltant de la qual aplegava cada setmana molts homes de lletres per bescanviar opinions sobre les últimes novetats literàries. El savi ideal, per a Bayle, era l’home o la dona d’esperit obert, un ésser independent, lliure, tolerant i sense prejudicis, algú que busca la pau i l’harmonia entre tots els partits religiosos o polítics. En jutjar una obra “que no s’hagi erigit segons el gust general o segons el gust de la multitud”, l’home de lletres ha de presentar les seves opinions “sense dogmatitzar ni ser sectari”. Bona lliçó.