Encara no sabem si vivim l'enfonsament d'un món, d'una civilització, o ja estem sota les ruïnes. Mai no ho sabrem nosaltres. Aquestes coses les dictamina sempre qui arriba després. A les ruïnes els passa el mateix que a Andorra i, així, es diferencien en dos tipus: la ruïna nova i la ruïna vella.

A la pintura d'Hubert Robert, a cavall entre clàssica i romàntica, la ruïna nova es manifesta amb tota la seva violència. La Bastille dans les premieres jours de sa démolition, de l'any 1789, és una de les seves obres més conegudes. Aquest emblemàtic esdeveniment de la Revolució Francesa el va plasmar en temps real. Aleshores, Robert tenia 66 anys i era un vell artista que havia elevat a premonició tot el que era arqueologia i ruïna vella en Piranesi. És Diderot qui, vint anys abans de la Revolució, assenyalarà la força poètica de les ruïnes d'Hubert Robert. Descobrirem més tard que aquesta força no serà poètica sinó històrica. Perquè a les bucòliques escenes que Robert plasma amb obeliscs caiguts, o amb els vells monuments del Midi (sempre amb una estranya sensació de boira), hi ha el pressentiment d'un final cada cop més a prop. És la fi de l'Ancien Régime. Les ruïnes d'aquest artista són les runes d'una època que ja s'ha enfonsat encara que tothom cregui que segueix en peu.

Això explica per què avui s'ha posat tan de moda l'arqueologia. En surten revistes, se'n fan programes a la televisió i documentals, hi ha visites guiades per tot arreu. A França acaba de sortir ni més ni menys que una història universal de les ruïnes (Alain Schnapp, Une histoire universelle des ruines. Des origines aux Lumières, ed. Seuil, París, 2020). Potser els francesos veuen més clar que vivim en un món en demolició (que li preguntin allà a l'esquerra). Hi estan acostumats.

A Espanya (el meu país) no cal demolició, ja que mai no hem sortit de les ruïnes. Viatgem pel temps d'una ruïna a l'altra ruïna. De la Itàlica de Rodrigo Caro, al segle XVI, a la de Gil de Biedma al segle XX, el “despedazado anfiteatro” era a Montjuïc. Quan els romans van arribar a Hispània, ja estava ensorrada la Dama d'Elx. I què dir de les ruïnes catalanes! També és el meu país (serà per països). A Catalunya, el que no és Empúries és Andorra. La més vella. Encara.