Dimarts passat, TV3 va emetre un programa dedicat a la robòtica amb la participació directa i diferida de diverses persones del país, adés especialistes, adés homes i dones amb una opinió més o menys assaonada sobre la qüestió. La robòtica dels nostres dies, tota ella hereva del mite de Prometeu, és la suma de les noves tecnologies i uns artefactes humanoides (semblen tots masculins, curiosament), que es troben no solament en el deixant del mite grec que hem dit, sinó també de la criatura del Dr. Frankenstein. Però encara es troben més a la vora d’un mite hebreu, que és el mite de Golem, una criatura llegendària, a partir de la qual Gustav Meyrinck va escriure un llibre esplèndid l’any 1915 que tracta de la creació d’un ésser artificial que tot ho pot... fins i tot l’aniquilació del seu creador. No és l’única profecia de com el mite del progrés -que no té ni dos-cents anys d’antiguitat- pot girar-se en contra dels engrescats creadors d’ultramodernitats: això ja es llegia al llibre d’Orwell, 1984.

Sorprenia la manera com uns quants dels ponents trobaven la cosa més productiva i positiva del món fabricar i utilitzar robots en els decennis que vindran: era una il·lusió pueril i delirant, força estranya a la dimensió de l’ètica i del tot aliena a cap pensament relatiu a la sociologia del coneixement. Només Tomàs Molina, un home del nostre temps, la va encertar de ple quan es va limitar gairebé a dir una cosa molt assenyada i preocupant sobre els ordinadors i els seus derivats robòtics: “Mai no tindran consciència”. Tampoc s’enamoraran, ni pensaran en la mort. Tindran voluntat i poder, sens dubte, i faran moltes coses útils, com ja fa anys que es demostra en el món de la indústria, especialment en la fabricació d’automòbils i en les aplicacions de la robòtica o de la intel·ligència artificial en el diagnòstic, la teràpia i tot, de malalties neurològiques. Ara bé: dir que “els robots ens permeten coneixe’ns millor [per “més bé”] a nosaltres mateixos”, o que “el futur serà tecnològic o no serà”, com es va sentir, ja comença a sonar un disbarat de calibre.

Algú que deu saber mitologia grega ha batejat un d’aquests robots amb el nom de Talos (de fet, Talós), que era el nom d’un gegant guardià de Creta; però no s’ha d’oblidar que Talós va acabar sent vençut pels artificis de Medea. I és que els artificis i la intel·ligència dels humans sempre seran més poderosos que tota la intel·ligència artificial que hom pugui arribar a inventar-se. I una altra cosa: en la mesura que els homes mateixos ens convertirem en éssers, cada cop més, amb molta intel·ligència artificial i molt poca de natural, els robots ens semblaran tan capaços (o incapaços) com nosaltres mateixos, i els estimarem com a congèneres.