Ágnes Heller és una filòsofa aguda i honesta, conscient que sentir i pensar van sempre de bracet: “Així com no hi ha cap emoció sense un aspecte cognitiu, tampoc no hi ha cap impuls cognitiu o motivació que estigui buit de sentiments”. No dissimula la influència de la seva biografia en la seva obra. Hongaresa d’ascendència jueva, va ser víctima tant del totalitarisme nazi com del comunista. “Els mateixos acudits que vaig sentir de petita sobre Hitler, els vaig sentir de jove sobre Stalin”, recorda.
Va morir l’estiu passat, als 90 anys, mentre nedava al llac Balaton. El seu pensament queda concentrat al llibre El món, el nostre món, fruit de les lliçons que va impartir a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, publicat per Arcàdia i traduït per Joan Vergés, director de la càtedra. Heller creu que només podem viure plenament si som capaços de riure i plorar, la nostra manera d’expressar les dependències emocionals, és a dir, la tensió de ser al món, la tensió de crear-nos el nostre món a cavall entre el pragmatisme de la vida quotidiana i alguna mena d’espiritualitat (sigui religiosa, artística o filosòfica).
Heller explica que la condició clau de l’ésser humà modern és la llibertat d’escollir i, en termes socials i polítics, la igualtat d’oportunitats. Però ni una cosa ni l’altra no porten a la felicitat. De fet, la fan més difícil: ja no hi ha creences absolutes (ni religió ni ideologies) ni formes d’organització social incondicionalment acceptades. Mana l’individu i la possibilitat de canviar: “L’home fa una obra d’art de si mateix”, és el seu propi creador, el seu déu. “L’ètica dominant de la modernitat és l’ètica de la personalitat”. I en aquesta capacitat de triar, de decidir, de fer-nos, en aquesta ambivalència, hi ha tota la càrrega de grandesa i tragèdia: “La majoria d’experiències de la vida comporten tant plaer com dolor, i les que en comporten més, com l’amor, són les més significatives”.
La modernitat, segueix Heller, és el món de l’heterogeneïtat i el politeisme (les persones no som un tot homogeni, som diferents jo i podem viure en més d’un món), i és una societat funcionalista (cadascú segons la seva funció, no segons el seu origen). En comptes de preguntar-nos per essències ens preguntem per funcions. No diem qui soc sinó què puc fer. En termes comparatius respecte dels temps premoderns: “Hem perdut la certesa, l’absolut, la fe, la relació immediata amb la naturalesa, la comunitat; hem guanyat una major esperança de vida, la possibilitat de viure en una democràcia liberal, la racionalitat, la ciència, la posició de les dones...” I en tot cas, no podem tornar al passat. Els fonamentalismes involutius són una reacció a la modernitat i no poden escapar-se’n.
Tot això no treu, però, segons Heller, que les grans preguntes existencials pròpies de la metafísica no segueixin vigents per evitar la condemna de l’agitació permanent: “Aconseguir que la vida tingui sentit sense reflexió personal, sense espiritualitat, requereix una activitat constant i frenètica”. Llavors, quin és l’home decent, la vida bona? El de sempre. El que, seguint Sòcrates, creu que és millor patir una injustícia que cometre-la.