Els perdedors ho acostumen a ser per doble partida: perquè han perdut i perquè han estat oblidats. El càstig de la desmemòria s’afegeix a una derrota prèvia. Fer memòria, refer la història, és una qüestió de justícia. Construir sobre l’oblit és aprofundir en la injustícia: això és el que li ha passat al règim del 78, és una de les seves febleses morals. Quatre dècades després, encara segueix pendent el record dels vençuts, sense mitificacions, amb totes les seves contradiccions. Però cal fer-ho.

Vicenç Relats fa uns anys que ha posat mans a la feina al Port de la Selva (Alt Empordà), l’emblemàtica població de la qual, ja el 1926, un estiuejant il·lustre, Josep Maria de Sagarra, escrivia aquests versos: “Si el meu cor es perd un dia,/ et diré on el trobaràs;/ camí del Port de la Selva/ entre la vinya i el mar”. Aquell any, el pescador Jaume Massot i Galceran, en Cai, ja en tenia 33, d’anys. Relats n’ha rescatat la seva trajectòria vital al llibre Somiant el retorn (Gent i terra), amb pròleg de Vicenç Villatoro i fet amb l’ajut de Miquel Martí Massot, net d’en Cai.

Casat amb la seva veïna Joana Marés Puignau, aquell 1926 ja tenia dos fills, la Rossita (6 anys) i en Pol (1 any). Orfe des de petit, fet a si mateix, treballador, “valent, baixet, magre i espectacularment orellut, d’espessos cabells negres i ben arreglats”, tenia una forta personalitat i idees pròpies, d’esquerres, idealista. Admirava el socialista Largo Caballero. Menjacapellans, el 1933, en morir el seu pare, li va fer un enterrament laic en el qual va sonar La marsellesa... Però la Joana anava cada diumenge a missa. Des del 1931 era regidor de l’Ajuntament, un independent amb simpaties per a l’ERC de Macià. El 1934, la coalició d’esquerres, encapçalada per dos modestos pescadors (en Cai i Leandre Esparoner) va guanyar per 203 vots a 200 la Lliga. I en Cai va esdevenir alcalde. Pocs mesos després ingressava a la presó acusat d’haver donat suport a la revolta d’Octubre del 34. Va ser un dels més de 5.000 detinguts a Catalunya. Un any i mig de presó. Fins al febrer del 36 no va tornar a l’alcaldia, i al juliol hi havia el cop d’estat de Franco.

Aquí va començar el seu calvari, primer per intentar aturar el descontrol revolucionari i després per un llarg exili del qual ja no tornaria. De l’església, cremada, només en va poder salvar les campanes i la imatge de Sant Pere: ho va amagar tot a un magatzem de l’Ajuntament. Però el pitjor va ser la nit del 6 al 7 de maig del 1937, quan el sanguinari comitè revolucionari del poble d’Orriols va matar cinc veïns, cosits a trets a la carretera de Cadaqués. En Cai va seguir a peu l’escamot durant set o vuit quilòmetres, gairebé fins al coll de Perafita, “suplicant i plorant, proposant-se ell mateix com a moneda de canvi”, segons la seva filla Rossita. Malgrat aquell episodi que l’acompanyaria tota la vida, i tot i el trasbals de la guerra, va continuar com a alcalde: es van fer cinc refugis antiaeris, es va inaugurar la nova escola, es va fer el clavegueram...

El 26 de gener del 39, en Cai i família van marxar a l’exili a la bodega d’un vaixell. La Joana no sabia que estava embarassada d’un tercer fill. A França, ell va passar per dos camps de concentració (Saint-Cyprien i Agde) en pèssimes condicions i la dona i els fills van ser enviats a un altre centre. Es van perdre la pista durant un any. La seva història de l’exili és llarga i difícil, amb la invasió nazi i els diferents trasllats, fins que el 1946 es van instal·lar en un poblet veí de Banyuls de la Marenda, on van tornar a respirar l’aire de mar i el perfum de la vinya, i a sentir la tramuntana i el català. Ell va fer de nou de pescador, tot i no saber nedar, i de vinyater. Caminava descalç. Mai no menjava carn, només peix. I cigrons, que li apassionaven des de ben petit. Va dur una vida discreta, lluny de la política. Va morir el 1974, als 81 anys. Les seves despulles reposen al Rosselló, a Torrelles de la Salanca.