Fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Poca gent s’hipoteca la vida per una idea, per un amor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius: al capdavall la majoria pensa que el món és una catàstrofe irreformable, un malestar continu. Vivim instal·lats en el descontentament, fills de les promeses que no hem fet. No ens en fem ni a nosaltres mateixos. Queda antiquat. Sona a jurament de sang, a remor atàvica. La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba. Si no t’agraden els meus principis, en tinc uns altres, deia Groucho Marx. Hem anat d’un extrem a l’altre: dels idealismes del segle XX al relativisme frívol del XXI. ¿L’alternativa és tornar als fanatismes ideològics, religiosos, nacionals, al ressentiment i la revenja?

La filòsofa Marina Garcés creu que no, que hi ha un altre camí, i que podria consistir senzillament a fer-nos promeses sinceres, per modestes que siguin. Una manera de sortir del fatalisme paralitzador, del frustrant i prosaic present, del no-futur angoixant. "De quin futur podem disposar, si no ens atrevim a prometre’ns res?" Si no ens comprometem amb nosaltres mateixos, ¿com vols que ho fem amb els altres? Una pregunta molt semblant a la que encapçala aquest article és la que dona inici a l’assaig breu El temps de la promesa (Anagrama), de la filòsofa Marina Garcés, que constata que avui hem substituït promeses per projectes de consum, benestar, èxit i plaer, una "economia inflacionària de la promesa buida".

Venim d’un passat en què "Déu va prometre la salvació, l’Estat va construir un cos polític sota la promesa de protecció i el capitalisme va mobilitzar les aspiracions individuals des d’una promesa il·limitada de creixement i acumulació". Però ja fa temps que ens vam quedar sense déus, l’estat del benestar ha patit l’estocada neoliberal i el capitalisme consumista exponencial ha topat amb la crisi climàtica. Aquesta és la realitat, davant la qual Garcés fa temps que s’ha promès combatre el cinisme de la indiferència. I ens incita que ens prometem el mateix.

El primer pas és foragitar les falses promeses. Les promeses banals de la publicitat i les propagandístiques de la política, és a dir, del poder (Garcés ens recorda el retòric i ingenu "puedo prometer y prometo" de Suárez, després del qual han plogut moltes i pitjors promeses incomplertes). En un altre estadi, tenim les promeses futuristes de la tecnociència: la darrera, la intel·ligència artificial algorítmica que, com els endevins ancestrals, en lloc de prometre, calcula amb les dades del passat per predir un futur irreversible massa semblant al nostre present. No imagina, no somia, no desitja, no arrisca. I després hi ha els immigrants del Sud Global que s’agafen al que l’autora defineix com a "promeses zombi" amb nom de continent ric: Europa, Amèrica.

A diferència dels projectes i les falses promeses, la promesa essencial "abraça la fragilitat del subjecte", diu Garcés a través de Ricoeur, i és, sobretot, una "paraula donada" que enllaça passat, present i futur, remarca la pensadora, que ens recorda que Nietzsche deia que fer una promesa i mantenir-la és seguir volent el que es va voler una vegada, cosa que implica tenir una voluntat lliure, una memòria d’aquesta voluntat i l’anhel d’abraçar el futur incert. "Tothom pot ser ric en promeses", va escriure Ovidi a l’Art amatòria. Però en aquests temps de crisis recurrents fins i tot les sentimentals promeses de l’amor romàntic, tan belles, van de baixa. Les promeses estan en crisi.

Les recuperem, doncs, sense càlcul? "La promesa és una obligació lliure, o una obligació que ens fa lliures. Aquest és el sentit del compromís, que literalment significa «prometre amb» o «prometre junts»". "Allà on no hi ha sortida, la promesa és la porta a un nou començament. Allò on hi ha oblit, és la clau oblidada d’un passat comú". Com desafiareu la incertesa del futur? Què us prometreu per a aquest nou any 2024?