Quina pinta tenen, els lectors?

A casa meva, per Reis, els clics de Playmobil eren un regal estrella. El meu pare encara em recorda, de tant en tant, la cara d'al·lucinada que vaig posar quan vaig obrir el vaixell pirata, i la veritat és que, entre els meus tres germans i jo, vam aconseguir tenir una bona col·lecció d'aquestes joguines: un zoo, un circ, una barca que —oh, meravella!— tenia un motoret i podies posar dins la banyera, cotxes de tota mena, un autobús... El que no vam tenir mai van ser les figuretes que vaig veure a la fira del llibre de Frankfurt d'aquest any: en capses individuals, i en versió femenina i masculina, representaven lectors. Ara que hi penso, també es podria considerar que eren llibreters, perquè són un home o una dona amb un llibre a la mà, i davant d'una prestatgeria plena, on hi ha escrit "Buch liebe", que tradueixo, amb una certa llibertat, com "amor pels llibres".

Això em va donar força pistes per entendre que sí, que són figures que representen lectors, però se'm van acabar d'esvair els dubtes quan vaig constatar que ell porta barba i ella una mena de monyo i ulleres, trets que, com tothom sap, són característics de les persones lectores de debò. Els lectors homes de veritat són bohemis, i per això porten barba. Suposo que el primer prototip de la figura també devia incloure una pipa, i que el debat devia ser encès: "Que no li podem treure, la pipa! Que és un lector, quantes vegades t'ho he de dir?!" "Que sí, que ja t'entenc, però és que és un joc per a nens! Que els personatges no poden fumar!" En el cas de la lectora, no hi va haver tants problemes, tot i que el primer dissenyador va ser acomiadat, pobre, perquè en lloc de monyo i ulleres, havia plantejat una dona amb una cabellera llarga sense recollir i arracades. El que li va fer el relleu, però, també va tenir un moment d'il·luminació i, en un gest clarament transgressor, la va vestir amb texans i botes de pell, en lloc de posar-li faldilla. Suposo que no el van fer fora perquè és el fill de l'amo, però devia anar de poc. Potser aquest creatiu era familiar llunyà —perquè juraria que Playmobil és alemany— del que va fer una campanya que es podia veure fa unes quantes setmanes al metro de Barcelona: no recordo què anunciava, però hi sortia una bibliotecària i, per deixar clar que ho era, portava –ho heu endevinat!– monyo i ulleres. Em sembla recordar que també feia el gest de "silenci" amb el dit, però vaig esborrar la foto de l'anunci, i per tant no puc confirmar-ho 100%. (Lamento no poder ser tan fidel a la realitat en aquest cas com quan parlo del procés de creació dels clics).

Si, com m'imagino, us he temptat amb l'explicació entusiasta dels clics lectors, us he de dir que, malauradament, estan esgotats, i aquí no es poden comprar. Buscant a la pàgina web el que tenen disponible que estigui relacionat amb els llibres, i a partir d'aquesta paraula clau, sí que m'ha aparegut una "sala d'estar" victoriana, amb una biblioteca de fusta massissa, clàssica, amb llibres gruixuts, de cobertes com de pell, endreçats per colors. Tot el mobiliari de la sala és d'època: també hi ha una taula, cadires, un carretó amb un joc de cafè... i una minyona, amb la seva còfia i el seu davantal. Francament, no entenc per què al lector no li podien deixar la pipa.