"Quina merda de món ens deixeu!"
És l’acusació generacional més repetida. I tenen raó. Els boomers hem fallat. Les democràcies fan aigües, la crisi climàtica sembla inaturable, els líders autoritaris dominen la geopolítica, torna un clima bel·licista, les desigualtats socials resulten sagnants, el desconcert educatiu creix, la polarització ideològica i religiosa avança de la mà de nous dogmatismes, les guerres culturals foragiten el diàleg... Sens dubte, els joves tenen motius de sobres per criticar-nos.
Davant el moment distòpic, a Aquest confús i desigual món explicat als joves (Octaedro), el periodista i, des de fa poc, docent Víctor Saura s’ha proposat fer una mica de llum. Davant l’emprenyada escapista, assaja de donar claus per comprendre, per criticar amb coneixement de causa. També per superar el tòpic de "tots els polítics són iguals" (i tots els periodistes i tots els mestres i tots els adults...) i per anar més enllà de la resposta individual. El fet que als 33 anys tingués un fill amb síndrome de Down no ha fet sinó reforçar la seva mirada lúcida i compassiva: l’ha obligat a la humilitat d’aprendre de nou moltes coses i d’entendre la complexitat i fragilitat del món. Una sensibilitat que es reflecteix al llibre.
El món no gira rodó, està clar. Saura ho analitza amb vocació pedagògica, per fer-se entendre per tothom, joves i adults, sobretot pel que fa a l’economia globalitzada. Sense rebaixar ni un pèl les seves contradiccions i desigualtats, fa constar que, si mirem les dades globals (índex de mortalitat, pobresa, alfabetització, feminisme...), "qualsevol temps passat va ser pitjor". El que passa és que les expectatives a cavall de les promeses ideològiques i tecnològiques del segle XX estan lluny de complir-se, en especial en un Occident que perd peu perquè està oblidant els seus valors humanistes i il·lustrats fonamentals: llibertat, igualtat i fraternitat.
Però què veuen els joves d'aquí quan imaginen el seu futur concret? Doncs que l’ascensor social s’ha espatllat i la meritocràcia ha quedat distorsionada. L’esforç ja no sempre té premi. El pessimisme ambiental és contagiós, també en l'entorn econòmic. I en el psicològic: resulta fàcil caure en el passotisme i la indiferència. Tot i que el que sabem fer millor és col·laborar, sembla que hàgim entrat en una fase involucionista, en un campi qui pugui selvàtic, abocats a competir sense normes ni regulacions, on torni a regnar la llei del més fort o del més viu o del més mancat d’escrúpols. Per què haig de pagar impostos? Objectiu: tenir com més diners millor, i punt. Especuladors i defraudadors campen alegrement. El que no se’n surt és que s’ho ha buscat. Civisme? Solidaritat? Empatia? Ca!
Aquest és el marc mental que guanya adeptes, amb la crisi de l’habitatge com a paradigma, el bé de primera necessitat més exposat al lliure mercat, com molt bé experimenten els joves, una part dels quals (sobretot nois) estan esdevenint caldo de cultiu dels discursos nihilistes de l’extrema dreta.
Saura dona pistes de com no caure en el parany simplista ultra. Alerta, en especial, sobre la mala informació, tan tòxica per a la ment i l’esperit com una mala alimentació ho és per al cos. Sap, per experiència pròpia, que el periodisme no és pur (rep pressions, està condicionat), però que hi ha grans diferències entre mitjans. Per interès propi, recomana fer l’esforç de triar una dieta informativa sana. "¿Esteu segurs que els continguts gratuïts que consumiu els heu triat vosaltres i no un algoritme?", es pregunta. Alerta també sobre els mitjans i periodistes de trinxera: "El periodisme, quan fa activisme, ja no fa periodisme, sinó que s’erigeix en propagandista acrític". Colofó: "Desconfieu dels dogmes i dels dogmàtics, de les sectes i dels sectaris, dels qui pregonen solucions fàcils a problemes complexos, dels qui només saben criticar. Sigueu persones crítiques, no criticaires".
En tot cas, ben o mal informats, la vida segueix i seguirà sent incerta. I breu. Seguirà acabant amb la mort, per molt que Putin i Xi, exercint amb mà de ferro el poder i flotant en els seus somnis imperials, flirtegin amb l’eterna joventut. Amb l’ajut inestimable de Trump, ens deixaran el món fet una merda.