El president Pujol va ser l’artífex de la restauració del pensament nacionalista -això és més que “catalanista”- a casa nostra. Per a tal fi, no va parar de reblar en moltes de les seves intervencions públiques que el nostre país posseïa una “identitat pròpia”, o, fent un epítet èpic, “una pròpia identitat”. No hi ha dubte que, a més de la llengua -que és el veritable senyal de la nostra singularitat-, hi ha altres elements, explotats fins a l’èxtasi per TV3 els darrers anys, que defineixen unes característiques dels catalans (sobretot dels que parlen català) que ens permeten pensar que, posats a construir un sentiment nacionalista -ara, paroxístic-, cap eslògan era millor que el de “la pròpia identitat”.

Però resulta que els nois i noies vesteixen texans -un invent nord-americà-, calcen esportives, escolten música dels Estats Units i del Regne Unit, molt més que la música dels chansonnier s francesos, utilitzen uns ginys de noves tècniques que no són cap invent català, sinó adés americà, adés de potències orientals, i es deleixen per veure pel·lícules igualment nord-americanes, en què tot és ple d’explosions, d’efectes especials i de grans terrabastalls.

Això no és tot: ja fa uns quants anys que es va posar de moda celebrar la festa del Halloween, corresponent si fa no fa al nostre Dia dels Difunts, que consistia primer a buidar una carabassa i posar-hi llum a dins i ha acabat sent, allà i aquí, una recreació de la nit dels morts ressuscitats, gràcies a una magnífica pel·lícula molt coneguda. No hem adaptat els rituals molt més carregats de simbolisme de la tradició funerària mexicana, per exemple, sinó els d’una potència econòmica molt més gran, com sap tothom. No contents amb aquesta “adquisició”, ara s’ha posat de moda, a Catalunya, celebrar una altra moda nord-americana, que es diu Black Friday, divendres negre, sense que un servidor arribi a copsar què deu voler dir aquesta expressió quan es tracta de vendre tota mena de productes un dia, o uns quants, amb un descompte sempre benvingut. I mil coses més.

¿On para la nostra “pròpia identitat” si moltes manifestacions de la nostra cultura anyal i de cada dia estan impregnades de celebracions, festes ocasionals, espectacles, maneres de vestir, etcètera, que són una còpia de la identitat d’un altre país? A aquest pas, d’aquí uns decennis Catalunya ja no podrà exhibir més una identitat pròpia, sinó que haurem d’acceptar que tenim la mateixa que un país en què ningú no parla català. Una altra cosa, esclar, serà que la moda dels castells i del dia del llibre i de la rosa, avui ja prestigiats al Japó, inundin el món sencer: llavors el món tindrà una identitat catalana, que era, ben mirat, la mar de raonable i fastuosa.